El documental de Johan van der Keuken L’ull sobre el pou comença amb una veu narrant un vell relat hindú que vol ser una metàfora de l’existència i on ressona la saviesa del vell Silè nietzscheà. Un tigre persegueix a un home, que puja a una fina branca d’un arbre sobre un pou sec. Allà amunt, veu com uns ratolins roseguen la branca, i del fons del pou sec li arriba la fressa de serps verinoses. A la paret del pou hi ha una gota de mel que l’home llepa oblidant-se del perill. Aquest llepar és l’art o la vella cultura i espiritualitat que es situa als marges del temps històric.
El documentalista ens mostra el país rural, la veritable Índia, a partir de dos eixos principals: les interioritats d’un poble pel recurs de seguir al cacic-prestamista que controla la vida social i passa a cobrar la setmanada al mestre (els nens dibuixen sobre la sorra), als teixidors (que segueixen el sistema ancestral d’obtenció del teixit i per fer cabdells; en segon lloc, l'esforçat aprenentatge de diverses branques de la cultura tradicional índia, des de practicants d’arts marcials autòctones, a l’ensenyança de rituals a joves brahmans, els moviments necessaris per ser una bona ballarina o actor, sense oblidar el cant. En tots els casos, es tracte de pràctiques per aprendre el saber ancestral de la tradició, un llarg aprenentatge que ha de relligar a la comunitat amb la seva cultura.
El més eloqüent de tot és el silenci de Keuken. El documentalista dóna espai a les persones que mostra, amb ell introduint poèticament el documental i després emmudint (excepte una breu declamació d'un himne al déu del foc Agni), substituint a la seva veu el silenci, el so ambient o la música de l’Índia, volent donar tot el protagonisme als que hi ha davant les càmeres. És un discurs que eludeix tant el discurs individual presentat amb la fanfàrria de la visió totalitzadora (punt feble del narrador omniscient), com al narcisisme egoic del narrador-heroi, tipus Michael Moore, amb un narrador subjectiu mostrat a la pantalla i que comenta les accions registrades.
El documentalista ens mostra el país rural, la veritable Índia, a partir de dos eixos principals: les interioritats d’un poble pel recurs de seguir al cacic-prestamista que controla la vida social i passa a cobrar la setmanada al mestre (els nens dibuixen sobre la sorra), als teixidors (que segueixen el sistema ancestral d’obtenció del teixit i per fer cabdells; en segon lloc, l'esforçat aprenentatge de diverses branques de la cultura tradicional índia, des de practicants d’arts marcials autòctones, a l’ensenyança de rituals a joves brahmans, els moviments necessaris per ser una bona ballarina o actor, sense oblidar el cant. En tots els casos, es tracte de pràctiques per aprendre el saber ancestral de la tradició, un llarg aprenentatge que ha de relligar a la comunitat amb la seva cultura.
El més eloqüent de tot és el silenci de Keuken. El documentalista dóna espai a les persones que mostra, amb ell introduint poèticament el documental i després emmudint (excepte una breu declamació d'un himne al déu del foc Agni), substituint a la seva veu el silenci, el so ambient o la música de l’Índia, volent donar tot el protagonisme als que hi ha davant les càmeres. És un discurs que eludeix tant el discurs individual presentat amb la fanfàrria de la visió totalitzadora (punt feble del narrador omniscient), com al narcisisme egoic del narrador-heroi, tipus Michael Moore, amb un narrador subjectiu mostrat a la pantalla i que comenta les accions registrades.
Algú pot trobar-ho una vida primitiva, pròpia de pobles congelats en el temps –per molt que visquin als tròpics. Amb tot, segons el tradicionalisme hindú, la època en la qual vivim, la de la història, és la del kali yuga, l’edat de ferro, per molt avançades que siguin les societats.
A més: avançades per arribar a on i amb quin motiu?
No hay comentarios:
Publicar un comentario