Un món que s'enfonsa: La perra de Alejandría, de Pilar Pedraza

La perra de Alejandría deixa un regust a literatura clàssica, a història narrada pel plaer d’explicar i per compartir un saber lligat a aquesta gaudi. Per ella desfilen bona part de les sectes d’Alexandria del segle IV d.C., des dels naixents cristians fins als òrfics, els dionisíacs o els gossos cínics. En aquest sentit Pilar Pedraza desgrana els seus coneixements hermètics i estètics, exhibits en alguns dels llibres més apassionants de les darreres dècades (La bella, enigma y pesadilla, o bé Espectra. Descenso a las criptas de la literatura y el cine) però en aquest cas aplicats al fèrtil regne de la fàbula literària.

La història, basada molt llunyanament en el martiri d’Hipatia, avança amb focalitzacions internes i palimpsestos on les diverses sectes es van superposant. Pilar Pedraza està tocada pel saber d’Hermes, pel poder de Dionís, per la dolçor i la tristesa d’Orfeu. Això és nota. Les muses parlen a través d’ella com succeeix amb molt pocs altres escriptors, poquíssims, un d’ells Jesús Ferrero, amb qui comparteix interessos i tarannà. La feina d’investigació i utilització mesurada de la informació arriba al nivell de profunditat que es pot esperar en Pilar Pedraza, gran coneixedora de les sectes paganes i del saber de la mitologia.

L’estratègia de narrar alguns episodis més que no pas mostrar-los crea un vel entre el lector i la història que en aquest cas l’afavoreix, afegint misteri i encant i evocant les narracions clàssiques. Malgrat aquest estil formal d’escriptura força clàssic, sovint hi ha irrupcions d’altres realitats, com per exemple en els paràgrafs en que es descriuen misteris dionisíacs (una epifania de Dionís en plena festa, una tragèdia teatral macabra) probablement el més valuós de la novel·la, o la sorpresa final que suposa una nova ruptura amb el classicisme, amb una invasió dels morts a la terra dels vius digna de George A. Romero. Les portes de l’Hades queden obertes i els zombies ataquen Alexandria per ocupar-la de vell nou. El rerafons al·legòric és evident.

L’únic però que posaríem a la novel·la és que, tractant del dionisisme o fins i tot del cristianisme primitiu, a vegades la novel·la sigui massa cerebral, massa controlada. Una mica de bogeria divina l’hauria beneficiat. Amb totes les virtuts i la petita màcula, una imaginativa peça d’orfebreria cisellada amb mà precisa i talent per Pilar Pedraza, una de les figures més interessants de les lletres hispàniques. Qui estigui interessat en cínics, òrfics, anacoretes cristianas, estoics o dionisíacs s’ho passarà molt bé.