Dziga Vertov i la màxima expressió del cinema-ull

L’home de la càmera, de Dziga Vertov (1928) canta la glòria del nou Sant Petersburg, convertit en una dona que s’està despertant, i de la Revolució que tot just complia dotze anys, una U.R.S.S. que en aquella època trencava els tòpics interessats d’una i altra trinxera –un bon índex d’aquesta ruptura amb els tòpics es troben als Diaris de Moscou de Walter Benjamin, si fa no fa dels mateixos anys.
En la simfonia metropolitana l’espectador contempla incendis, divorcis, accidents, parts, esports –als quals dedica una part molt significativa–, els plaers de la nit alcohòlica i festiva...: la vida de la metròpoli passa per davant la lent passiva, l’ull fascinat i la ment activa.

Els moviments artístics de l’època es fan presents amb plans de Sant Petersburg que són pur Rodchenko, constructivisme, que al·ludeixen als dadaistes i els seus objectes trobats o omplir d’art la vida, però també al neoclassicisme de certs enquadraments. I sobretot l’exaltació futurista de la vida moderna mostrada amb un ritme frenètic.
S’enalteix les sèries, el mecanicisme, la glòria de l’industrialisme, així com els seus operaris, un proletariat exhibit en uns plans amb una força que arrasa en la comparació amb el ridícul realisme soviètic estatalista.
El muntatge crea relacions d’equivalència mitjançant les juxtaposicions en accions ben diferents. A què sona això? Així es teixeix una història que la mirada de Vertov enriqueix amb unes imatges de gran força.

El cineasta es mostra a ell mateix en diversos plans, trencant amb la il·lusió cinematogràfica i en aparença amb el suposat narrador omniscient, creant un estrany efecte de desdoblament, inserint la subjectivitat en el relat, com també fan Varda, o Perlov.
El director dominava el llenguatge cinematogràfic i el seu rerafons, com demostra un moment en que s’atura provisionalment la successió d’imatges: el que veiem és una il·lusió, tal i com ajuda a fer evident la suspensió del flux cinematogràfic. Torna a fer-se evident el reflexionar de Walter Benjamin sobre aturar la trama. Màgia també en aquesta invocació a tots aquests ciutadans protagonistes del film, ara ja morts gairebé tots, que són convocats davant els nostres ulls per l’encanteri de Vertov.
Finalment la interpretació del propi director sembla ser innecessària, o com a mínim això sembla referir-se una seqüència on la càmera és munta a ella mateixa –exaltació del maquinisme.

Simfonia a la vida moderna, als seus ritmes i a la seva poètica, que conclou amb una successió paroxìstica d’imatges de la ciutat, substituïdes finalment per l’ull i la lent fusionats un cop el material necessari ha quedat registrat al rotllo: l’existència a una ciutat soviètica havia quedat a la fi atrapada, amb el talent de Vertov convertit en filtre –i un missatge si més no inquietant.