Ja ho va saber veure Iván Zulueta: el cinema de vampirs constitueix una de les metàfores més completes per a la imatge cinematogràfica, món de fantasmes (de fet, ja vam apuntar-ho amb Deixa’m entrar).La persona física lliura la seva carn, la seva existència (i per suposat la seva sang) per que màgicament quedi fixada al cel·luloide –o a la superfície digital. La transmutació alquímica obté el miracle de transforma el dens cos físic en imatge cinematogràfica, una nova forma matèrica.
Llavors, amb la seva mirada, cada nou espectador dóna vida al teatre dels espectres, persones que han esdevingut immortals si més no en imatge, encara més aquell cinema que convoca allò siniestre
El cos físic, empíric, d’aquests actors des de fa dècades crien malves, però el cos d’imatge fílmica no morirà en tant en quant els espectadors del futur continuïn mantenint el seu suport de cel·luloide o digital.
En l’exemple de Nosferatu, (tota la seqüència és un clàssic, especialment a partir del tercer minut), el vampir queda emmarcat per la porta gairebé com el rectangle de la pantalla emmarca les imatges fílmiques. El mateix podriem dir del taüt
Les llums de la sala es tanquen, la porta de la fantasia filmada s’obra, y els fantasmes convocats pel bon mèdium-director i el desig del públic fan tornar a escena als morts. Un cop donat el seu missatge la porta es tanca i les llums de la sala s’obren. Els morts han donat el seu missatge i la sessió mediúmnica ha terminat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario