(...)
Debord ja va vaticinar que la societat anava cap a una exacerbació del simulacre, com a darrera forma del sistema burgès per mantenir distreta a la població. Aquest fenomen que va començar amb la cultura de consum ha arribat fins i tot a contaminar els missatges dels candidats a la presidència, com demostren molts dels recopilats per Muntadas i Reese, presentats amb una petita història, gairebé com un mini-metratge. Un anunci de la campanya del 88 per Bush pare, Family / Children, serveix com a exemple de la vessant narrativa del anuncis.
Aquest anunci electoral s’adiu amb la reflexió de Debord sobre el Paradís fingit, la imitació devaluada del temps mític de l’etern retorn. Escriu que la societat de l’espectacle ha adaptat la idea de Paradís fent-la terrenal en aparença. Els anuncis que busquen un efecte idíl·lic van en aquesta direcció. Si ens fixem en aquest de Bush pare, juga amb els mites d’una societat fundada per pioners i utopistes cristians, Bush s’equipara a un patriarca en un temps primigeni, patriarca capaç de jugar amb la mainada, però sense perdre l’aura d’autoritat. Si el votant del país desitja gaudir d’aquest edèn idíl·lic amb la família nombrosa i unida, ha de votar a Bush, qui representarà el paper de pare de la nació. I el votant consumeix.
El sentit còmic de l’anterior és tant patent que els gags gairebé surten de forma automàtica, com ja van demostrar Plan Z.
Ara bé, cal tenir valor per a fer-los, saber que amb això s’ataca al poder establert, el que comportarà conseqüències. Plan Z solament va durar dos campanyes i mitja a la televisió. Amb Xile tot just establert en la democràcia, les pressions van obligar a treure’l d’antena. Els espectacles que sabotegen la societat de l’espectacle són perillosos.
Tot sigui per aconseguir que el show segueixi i mantingui a les famílies davant les pantalles.
Aquest anunci electoral s’adiu amb la reflexió de Debord sobre el Paradís fingit, la imitació devaluada del temps mític de l’etern retorn. Escriu que la societat de l’espectacle ha adaptat la idea de Paradís fent-la terrenal en aparença. Els anuncis que busquen un efecte idíl·lic van en aquesta direcció. Si ens fixem en aquest de Bush pare, juga amb els mites d’una societat fundada per pioners i utopistes cristians, Bush s’equipara a un patriarca en un temps primigeni, patriarca capaç de jugar amb la mainada, però sense perdre l’aura d’autoritat. Si el votant del país desitja gaudir d’aquest edèn idíl·lic amb la família nombrosa i unida, ha de votar a Bush, qui representarà el paper de pare de la nació. I el votant consumeix.
El sentit còmic de l’anterior és tant patent que els gags gairebé surten de forma automàtica, com ja van demostrar Plan Z.
Ara bé, cal tenir valor per a fer-los, saber que amb això s’ataca al poder establert, el que comportarà conseqüències. Plan Z solament va durar dos campanyes i mitja a la televisió. Amb Xile tot just establert en la democràcia, les pressions van obligar a treure’l d’antena. Els espectacles que sabotegen la societat de l’espectacle són perillosos.
Tot sigui per aconseguir que el show segueixi i mantingui a les famílies davant les pantalles.
2 comentarios:
En fa vergonya admetre-ho, però no he llegit el llibre de Debord. Tot i així, aquesta tarda mateix me l'he comprat i ben aviat m'hi posaré. N'he sentit a parlar molt i sé bastant de què va, però tinc ganes de llegir-lo per a poder tenir-ne una opinió més ferma.
Molt bona aquesta trilogia, Missatger! Salut!
Home David, no et faci vergonya. Hi ha tants llibres interessants que és literalment impossible llegir-los tots. D’aquí ve la llista de futures lectures més llarga que la de la Seguretat Social. I llibres que són clàssics o que ho tenen tot per agradar-nos, però que no podrem llegir mai.
Salut!
Publicar un comentario