Analitzant les escenes de fàbrica de Temps moderns, està clar que Chaplin havia vist la Metròpolis de Fritz Lang i que li havia agradat. Molt. El Big Brother a les pantalles que controlen la feina, els plans dominats per la maquinària, el moviments de les peces, turbines, engranatges, femelles, palanques... fins i tot l’estètica metàl•lica dels interiors. En l'exemple de Chaplin, una curiosa edició amb música d'un joc per ordinador Atari:
En l'exemple de Metròpolis, l'inici de la pel·lícula amb la cançó de mateix títol de Kraftwerk, composada inspirats per l'obra de Lang:
Dos formes d’entendre el compromís amb la realitat de l’art d’una qualitat majúscula. Algú s’imagina a l’actualitat productes per a tots els públics com aquestes dos pel•lícules, en aquest temps de Disney y Tarantino –tantes diferències hi ha? Com en tantes altres facetes, sembla que reculem.
Això sí, podem veure com es carreguen a mil trillons de marcians (o de terroristes) en 3D i per un preu raonable. Què bé!
2 comentarios:
Tens tota la raó! Per sort, avui en dia també es fan obres d'art que segueixen l'estela dels clàssics que anomenes. El problema és que ara ja no són pel·lícules per a tots els públics, ara cal anar a cercar-les, perquè la mediocritat ha inundat qualsevol oferta que rebem.
@ David: "la mediocritat ha inundat..."
Quina gran veritat. En general, el que s'ofereix al públic des dels grans mitjans és brossa (no Brossa) replicada fins a l'infinit.
Una mica com a Benjamin: en el petit es troba la veritat.
Salut!
Publicar un comentario