El drapaire

Ser el drapaire que recull la brossa de la cultura, allò abandonat al pensar-se que ja no és útil, art com joguines trencades i electrodomèstics de penúltima generació. Qualsevol artefacte cultural és interessant. Fer sonar les rodes oxidades del carretó i omplir-lo amb les andròmines dadaistes, amb les calaveres barroques, amb el llenguatge diví dels poetes utopistes russos, amb les recitacions homèriques al voltant del foc o l’escolta del Mahabharata que atorga l’alliberament del cicle de les reencarnacions a qui l’escolta, unir en el carretó el que sembla distant però no ho és, al Quíxot i a Marcel, a Valle-Inclán amb Goethe, a un Verdaguer amb un Carles Riba. A Dostoyevski amb Tolstoi. Tots caben al carretó.
Tot és tradició i tot és avantguarda, ja que el temps, al carretó del drapaire, no existeix.