L'idiota

Una novel·la com El idiota excedeix els límits d’una entrada de blog. Però sí permet certa aproximació apuntant alguns detalls d’aquest tractat sobre la humilitat, la seva bondat ètica i els seus perills socials. Per exemple, en la seva estructura narrativa trobem ja un fet insòlit, i és que les seves més de 850 planes s’organitzen des del diàleg, en unes converses de les que gairebé no s’afegeixen acotacions, ni indicacions espacials o temporals, basant-se bàsicament en les idees que expressen.
Així doncs, a El idiota conversen desenes de personatges, que viuen moltes situacions, amb històries secundàries que s’entrecreuen i que gairebé sempre es resolen en festes multitudinàries, fet que no deixa de ser curiós: quant més personatges n’hi ha, més costa resoldre una escena, però el talent de Dostoievski se’n surt un cop rera l’altre, sense oblidar-se’n de posar el seu segell a tot plegat.
La galeria de personatges mostra la qualitat gairebé insuperable característica de l’autor, amb quinta essències de la bondat que porten al desastre, dones fortes esquinçades entre pulsions internes divergents, borratxos, mentiders, prestamistes, la noblesa russa i els seus tripijocs. Personatges febrils creuen un món crepuscular.
Entre tots, resulta especialment interessant el general pare de Kolya, borratxo i mentider, però mentider per fer-li la vida més agradable al seu interlocutor. Aquest general li conte al príncep protagonista una altra de les seves invencions, protagonitzada per Napoleó i per ell mateix en la seva infantesa. L’emperador li escriu una dedicatòria al general infant: «Ne mentez jamai!», aconsella Napoleó. Podríem anomenar-la metamentida. Un personatge d’una mentida aconsella a qui la diu que no menteixi. És prudent el seu consell? Perquè si el general no menteix, la vida de l'emperador inventat conclou: existeix en quant invenció. Bona aquesta, Fiodor!
Es cert que Dostoievski va partir del sentimentalisme de fulletó, però per anar molt més enllà, exacerbar-lo fins a tal punt que va prefigurar el dadaisme, com per exemple en els parlaments balbucejats pel jove tísic, desarticulats però plens de força. L’escriptor utilitzava recursos fulletonescos per la seva voluntat d’apel·lar a les emocions dels lector, però no es conformava únicament amb el cofoisme o amb una simple defensa de la bondat social tal i com s’entenia al seu temps. El camí de Dostoievski va ser el de la katabasis descens als inferns per intentar adquirir el coneixement, foscor per assolir la llum, sentimentalisme per exacerbar-lo i gestualitat per arribar a un punt sense sentit, i així fregar l’experiència pura, una emoció prístina, despullada de les convencions. L’emoció del Baptisme o del Judici Final.
Abans de concloure, escriure la meva carta d’enamorat a l’autor rus: Dostoievski gaudeix d’un lloc entre els més grans al voltant del foc dels narradors. Disposa del que un artista aspira a tenir: el toc, la màgia, que la musa canti per boca seva. I la musa canta. Em costa plantejar retrets a un autor capaç de la delicadesa i del vigor narratiu que demostra Dostoievski ja des de bon principi, com per exemple en els breus relats que conta el príncep Mishkin del condemnat a mort i de la desgraciada Maria.

(Crist de Holbein citat a la novel·la)

Finalment, en aquesta obra cabdal trobem un altre dels buits editorials del mercat en català: o comprem en alguna llibreria de vell l’edició pleistocena d’Edicions 62, amb un tipus de lletra que exigeix d’una lupa o ens quedem sense llegir la novel·la. O la ceguesa o el desert: sembla un repte pels cristians primitius que tant atreien a l’autor. I convé que una literatura potent disposi d’aquestes obres que eixamplen la llengua, en expressió benjaminiana.