«Jo no puc viure simultàniament en el meu cap i en el meu cos, per això no aconsegueixo ser una sola persona. Sóc capaç de sentir-me infinitat de coses al mateix temps. La veritable desgràcia de la nostra època és que ja no estan els grans mestres. El carrer del 
nostre cor està cobert d'ombres. Cal escoltar les veus que semblen inútils. En els cervells plens de llargues canonades, de clavegueres, de murs d'escoles, d'asfalt i d'arxius assistencials ha d'entrar el brunzit dels insectes. Cal omplir les nostres oïdes i els nostres ulls de coses que siguin l'inici d'un gran somni. Algú ha de cridar que construirem les piràmides; no importa si després no les construïm: cal alimentar el desig, hem de tirar de l'ànima des de totes les seves cantonades com si fos un llençol extensible fins a l'infinit. Si voleu que el món avanci hem d'agafar-nos de la mà, barrejar als considerats sans i als considerats malalts. Eh, vosaltres, els sans! Què significa la vostra salut? Tots els ulls de la humanitat miren al barranc cap al qual tots ens precipitem. La llibertat no serveix sinó teniu el coratge de mirar-nos a la cara, de menjar amb nosaltres, de beure amb nosaltres, de dormir amb nosaltres. Són els que es consideren sans els que han portat el món a la vora de la catàstrofe. (…) Faré un nou pacte amb el món: que el sol surti de nit i que nevi a l'agost. Les coses grans s'acaben, són les petites les que perduren. La societat ha de mantenir-se unida i no fragmentada. Cal observar la naturalesa per entendre que la vida és simple, que fa falta tornar al punt de partida, punt des del qual vosaltres vau prendre el camí equivocat. Cal tornar als principis bàsics de la vida, sense embrutar l'aigua. Quina espècie de món és aquest, si un boig us ha de dir que heu d'avergonyir-vos?»
nostre cor està cobert d'ombres. Cal escoltar les veus que semblen inútils. En els cervells plens de llargues canonades, de clavegueres, de murs d'escoles, d'asfalt i d'arxius assistencials ha d'entrar el brunzit dels insectes. Cal omplir les nostres oïdes i els nostres ulls de coses que siguin l'inici d'un gran somni. Algú ha de cridar que construirem les piràmides; no importa si després no les construïm: cal alimentar el desig, hem de tirar de l'ànima des de totes les seves cantonades com si fos un llençol extensible fins a l'infinit. Si voleu que el món avanci hem d'agafar-nos de la mà, barrejar als considerats sans i als considerats malalts. Eh, vosaltres, els sans! Què significa la vostra salut? Tots els ulls de la humanitat miren al barranc cap al qual tots ens precipitem. La llibertat no serveix sinó teniu el coratge de mirar-nos a la cara, de menjar amb nosaltres, de beure amb nosaltres, de dormir amb nosaltres. Són els que es consideren sans els que han portat el món a la vora de la catàstrofe. (…) Faré un nou pacte amb el món: que el sol surti de nit i que nevi a l'agost. Les coses grans s'acaben, són les petites les que perduren. La societat ha de mantenir-se unida i no fragmentada. Cal observar la naturalesa per entendre que la vida és simple, que fa falta tornar al punt de partida, punt des del qual vosaltres vau prendre el camí equivocat. Cal tornar als principis bàsics de la vida, sense embrutar l'aigua. Quina espècie de món és aquest, si un boig us ha de dir que heu d'avergonyir-vos?» 
3 comentarios:
Em fas pensar en els Fools de les obres de Shakespeare (el del Rei Lear, per exemple) que són els únics que hi veuen clar. Cal un boig, realment, per dir allò que és evident? Es veu que sí.
Cal tornar als principis. Quanta raó!
@ David:
Tens raó: Shakespeare, l'Idiota de Dostoievski, el Quixot, i d'altres.
En aquest cas, el boig que diu el que és evident però d'altre no s'atreveixen a dir, malgrat les reiterades crisis.
Tot això està en Tarkovski, a més de sumar un nivell estètic sensacional. Un mestre.
@ Filadora:
Als principis i a l'origen.
Publicar un comentario