Penúltima escena de Stalker. De sobta, l’esposa del Stalker es situa enfront de la càmera i confessa els seus pensaments i sentiments respecte al seu marit, donant les raons de l’enamorament i per les quals encara continua amb ell malgrat les dificultats.Moment culminant, tret de gran cineasta. Amb aquesta decisió mestre, Tarkovski aconsegueix modificar la concepció ideal de l’espai al cinema. Segons aquesta, el món de la pantalla i el món de l’espectador són diferents, dos esferes sense altre punt d’unió que la finestra per la qual mira un i es mirat l’altre. Però no, la dona del Stalker sap de la nostra presència i ens interpel·la, modificant l’espai ideal i creant un punt d’intersecció, gràcies al qual les dos esferes expandeixen el seu territori: els personatges passen a formar part del món físic, i nosaltres adquirim certa categoria fílmica.
A més del guany conceptual i espacial, també l’obté en els sentiments: la dona es dirigeix a nosaltres per explicar les seves intimitats. A cada espectador. Probablement no és tan sincera amb cap persona del seu món fílmic. Amb la confessió tenim tracte d’amics, i això activa en conseqüència l’empatia cap el que estem veient. La història que veiem es fa més autèntica i més personal.
Un detall molt simple però que trastoca les dos hores anteriors de pel·lícula. I encara falta el gloriós final amb l’episodi de telequinesis.
Cal tenir fe fins al final.
No hay comentarios:
Publicar un comentario