A El pueblo blanco Machen va tornar a demostrar que no dominava l’estructura del conte, i que el seu estil literari era massa caòtic, però que com a creador d’atmòsferes hi havia pocs a la seva alçada. Un bon conte de terror, o si més no de fantasia misteriosa, es basa en crear una atmosfera densa i ben carregada de prodigis, de pors, d’estranyesa, d’antigues tradicions que reapareixen de sobte, de llocs amb força tel·lúrica on es celebren amenaçadors rituals. En aquest recull trobem aquestes característiques.
Si a tot això afegim un coneixement de primera mà de les tradicions hermètiques, ja que Arthur Machen havia format part de la societat secreta de la Golden Dawn, ens trobem amb un dels escriptors de fantàstic més influents de principis del segle XX, i clar precursor en els seus moments terrorífics de Lovecraft.
Per cert, aquesta recopilació de contes també constitueix un cas de publicitat enganyosa, ja que la bona editorial Valdemar l’anuncia de terror quan bona part dels relats pertanyen a altres gèneres, com la fantasia, el meravellós o fins i tot la trama de misteri detectivesca tradicional, sense detectius, això sí, en l’estela anglesa ambientada en llocs campestres d’un Wilkie Collins, tal i com llegim a El chico listo.
Bona part dels relats tenen més a veure amb les fades i éssers fèerics —gènere meravellós—, amb el rei pescador o habitants d’un món subterrani, que en el terror. Exemples? El gran retorno, Los niños felices o fins i tot El pueblo blanco, en tots ells Machen s’apropa més al relat meravellós que al de terror. Aquest últim sí a mig camí amb l’horror còsmic; de fet, solament podríem considerar La pirámide resplandeciente com narració d’aires lovecraftians.
Que Machen formés part de la Golden Dawn no es tracta d'una dada intranscendent. Les teories d’aquesta societat secreta el devien inspirar pels seus escrits amb creences cèltiques, boscos sagrats, i «gent petita», unes creences que podem trobar en un tractat curiós del segle XVII publicat per Siruela: La comunidad secreta, del sacerdot Robert Kirk. Tot plegat dóna com a resultat bones narracions de misteri fantàstic.
Suposo que El pueblo blanco es presenta com una recopilació de terror per raons comercials, al disposar així d’un públic potencial més ampli. Terror còsmic i Lovecraft ajuden a vendre.
Si a tot això afegim un coneixement de primera mà de les tradicions hermètiques, ja que Arthur Machen havia format part de la societat secreta de la Golden Dawn, ens trobem amb un dels escriptors de fantàstic més influents de principis del segle XX, i clar precursor en els seus moments terrorífics de Lovecraft.
Per cert, aquesta recopilació de contes també constitueix un cas de publicitat enganyosa, ja que la bona editorial Valdemar l’anuncia de terror quan bona part dels relats pertanyen a altres gèneres, com la fantasia, el meravellós o fins i tot la trama de misteri detectivesca tradicional, sense detectius, això sí, en l’estela anglesa ambientada en llocs campestres d’un Wilkie Collins, tal i com llegim a El chico listo.
Bona part dels relats tenen més a veure amb les fades i éssers fèerics —gènere meravellós—, amb el rei pescador o habitants d’un món subterrani, que en el terror. Exemples? El gran retorno, Los niños felices o fins i tot El pueblo blanco, en tots ells Machen s’apropa més al relat meravellós que al de terror. Aquest últim sí a mig camí amb l’horror còsmic; de fet, solament podríem considerar La pirámide resplandeciente com narració d’aires lovecraftians.
Que Machen formés part de la Golden Dawn no es tracta d'una dada intranscendent. Les teories d’aquesta societat secreta el devien inspirar pels seus escrits amb creences cèltiques, boscos sagrats, i «gent petita», unes creences que podem trobar en un tractat curiós del segle XVII publicat per Siruela: La comunidad secreta, del sacerdot Robert Kirk. Tot plegat dóna com a resultat bones narracions de misteri fantàstic.
Suposo que El pueblo blanco es presenta com una recopilació de terror per raons comercials, al disposar així d’un públic potencial més ampli. Terror còsmic i Lovecraft ajuden a vendre.
Per últim, tindrien que donar-li un premi a l'Arthur Machen del 1890 pel seu magnífic retrat: l'home més maco si visquéssim a una societat d'homes-llop.
2 comentarios:
Bona aquesta!
Fa poc nosaltres vam ressenyar Un fragment de vida, també de Machen. I tampoc era un llibre de terror; potser aquesta indefinició sigui un dels punts forts de la prosa de Machen...
Salutacions!
Pere G.
Tens raó, Pere. He llegit la ressenya de Males herbes i hem arribat a conclusions molt similars.
Molt bona revista la vostra pel interessats en la sèrie B.
Salut!
Publicar un comentario