El Mahabharata

Namasté.
Avui toca viatjar a les riques terres d'Orient per parlar del seu Mahabharata, potser l’obra que més m’ha impressionat en els prop de trenta anys de vida lectora. Maha significa gran, Bharat és el nom tradicional de la India. El Mahabharata és tan llarg com 8 cops la Iliada i l’Odissea juntes.
Segons s’indica a l’obra, es tracta de la transcripció escrita per la deïtat Ganesha d’un relat oral del savi Vyasa. La deïtat Ganesha és aquella que té el cap d’un elefant i se n’encarrega del coneixement. Per la seva part Vyasa també forma part del relat com a un dels personatges.
Podríem resumir l’argument del poema com una lluita pel poder reial entre dos branques d’una família, per una part els hereus legítims (els pandava) i per l’altra els seus cosins (els kaurava). Amb tot, el relat no és maniqueista, i dins la banda il·legítima lluiten molts dels herois «bons», per tal de complir amb el seu deure, per exemple l’avi de la família, el gurú de les dos branques, o Radheya, mentre que el herois de la branca legítima a vegades no es comporten segons l’alçada ètica que esperaríem d’un heroi. El Mahabharata està més a prop de Shakespeare que de Rambo.
El poema èpic consta de 18 parts. Al nucli originari (la batalla), s’hi van anar intercalant nous capítols, i el Mahabharata conté des de tractats sobre la guerra a elucubracions cosmogòniques, des d'episodis humorístics fins assaigs sobre astrologia y astronomia, constituint també una mena d’enciclopèdia de l’època. De fet, és tan ric que un dels seus capítols és el Bhagavad Gita, un dels pilars de l’hinduisme. En ell, un dels cincs germans legítims hereus, i protagonista de l’obra, Arjuna, té remordiments just abans de la guerra i vol renunciar al regne. El seu millor amic, Krishna, l’energia divina en cos humà, li diu que ha d’anar a lluitar. L’essència de la Bhagavad Gita (aquest capítol que resulta tan important per l’hinduisme) és que la persona ha d’actuar sense importar-li ni la victòria ni la derrota i sense esperar cap recompensa a les seves accions. Llavors Krishna es presenta davant Arjuna amb la seva veritable aparença, amb tot el cosmos englobat en el seu cos.

De tot plegat existeix una versió novel·lada al català, editada per R. Dalmau en la seva col·lecció "Samadhi Marga", que edita grans clàssics de la cultura índia (i hindú majoritàriament) al català. Sí, encara queden editors admirables en la seva bogeria.

Com a clàssic absolut, el Mahabharata segueix influint en l’Índia actual. Per exemple, Gandhi va publicar un llibre comentant la Bhagavad Gita. Crec que el programa televisiu amb més audiència de la història de l’Índia va ser una sèrie basada en el poema èpic. I Peter Brook, un dels dramaturgs més prestigiosos de les últimes dècades, va escenificar l’argument en una obra que durava més de vuit hores, a més d’un epíleg que va representar al festival Temporada Alta de Girona fa quatre o cinc anys. Presenta al meu judici algunes mancances en la part "iòguica", però compensades per l’excel·lent tractament estètic i dramàtic de Brook.
Aquest és el començament del Mahabharata en la versió de Peter Brook:

Ho sento, no he trobat versió subtitulada.
Om shanti.