A Universos
ocultos. Un viaje a las dimensiones extras del cosmos Lisa Randall explica en to divulgatiu alguna de les darreres teories
físiques. Aquestes noves teories, desenvolupades durant les darreres dècades,
han obert noves finestres per a explicar-se la realitat d’una manera molt imaginativa,
amb dimensions extres que ajuden a entendre allò existent.
Randall fa servir
el mateix to adaptat a un públic poc coneixedor que altres científics
escrivents per a públics profans, com Michio Kaku o Brian Greene. Utilitza
diverses estratègies concebudes per aclarir teories tan insòlites com la de
cordes i conceptes tan insòlits com el dels brana: fer-los entenedors al
transformar-los en elements d’un conte infantil, incorporant petites narracions
amb personatges que es van repetint en cada capítol i que segueixen les
convencions del microconte, del conte moralitzador o de l’acudit. Es tracta
d’una de les tècniques de comunicació més velles, ja magistralment emprades per
Plató; també Kaku i Greene inclouen aquestes històries als seus llibres.
A més, Randall afegeix
epígrafs de cançons populars en que es citen elements físics com la gravetat.
Entre els artistes triats, hi ha fragments de les lletres de Blondie, Billy
Bragg o Kraftwerk. I encara presenta un altre element per aclarir al final de
cada capítol, una mena de coda en que es resumeixen els punts essencials de les
planes anteriors.
Tot aquest
desplegament tan gran de recursos que aclareixen el discurs pretén facilitar la
feina a un lector que no estigui acostumat a la gran sofisticació conceptual de
la física teòrica. Concretament, el text de Randall es planteja indagar en de
dos conceptes: la possible existència de dimensions no perceptibles pels
nostres òrgans i per altra banda com s’articularien universos paral·lels, possible solució que
justifiqui algunes de les teories constitutives de la física més avançada. Els recursos
pop han de servir per a intentar entendre teories tant impenetrables al sentit
comú.
I és que aquests
conceptes van més enllà d’allò sensat o de sentit comú dintre de la percepció
humana de l’existència i que, per tant, costa de concebre’ls. Com escriu
Randall: «no vemos directamente las dimensiones extras, de modo que todo debe
aparecer ante nuestros ojos como si fuera de dimensión cuatro». Un dels més
persistents errors de la humanitat consisteix en percebre allò existent segons li
presenti els seus limitats sentits. Les possibles dimensions minúscules, que
amplien les quatre del espai-temps, o els universos paral·lels, intenten expandir
les constriccions mentals edificades pel sentit comú.
No hay comentarios:
Publicar un comentario