Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

martes, 25 de diciembre de 2012

La veu narrativa és una qüestió moral (Maus, d'Art Spielgeman)


Godard va afirmar un dia que el pla cinematogràfic era una qüestió moral, relacionat amb l’estetització de l’Horror dels camps de concentració, mostrats amb un travelling bell per Resnais a Nit i Boira.
De la mateixa manera, la tria de la veu narrativa també ha de ser-ho. Per això hauria d’evitar-se una veu narrativa realista enfocada en un nazi, escollint per a ell únicament un to distorsionat, caricaturesc, ja que la veu narrativa focalitzada en un personatge desperta de manera automàtica l’empatia cap el narrador (en cas de relatar-se en primera persona) o l’objecte de la focalització (si és una tercera persona fixada en un personatge que filtra la realitat), un sentiment immerescut en el cas d’una de les peces de l’engranatge nazi.
La novel·la gràfica Maus, d’Art Spielgeman tria l’opció moral per a posar a l’abast del lector l’experiència patida per tants jueus centreuropeus (i no jueus, però especialment ells), situant al pare que va sobreviure i al fill que li pregunta com a eixos de la història i personatges que provoquen la tendresa protagonistes malgrat els seus defectes o també degut a ells. 
Pot existir una solució narrativa diferent dins d’una narració com la de Maus

4 comentarios:

Lior dijo...

¿Quanta vanalització amb la que és tractada la Xoà vé d'aquí? ¿Quantes referencies al nazisme, en els comentaris d'àmbits polítics o generals, i en tantes altres esferes, que sentim avui, dia sí dia també, obscenament, com qui parla del temps? Pregunto no del tot retòricament.
I això no ho "cura" Spiegelman amb el seu "Maus"; i mira que si el que cou cura...

David dijo...

Tens tota la raó. És per això que no sé com apropar-me a fotografies que els mateixos nazis van fer durant aquella època, en els mateixos camps, perquè mirar-les és fer-ho a través dels seus ulls.
Per altra banda, hi ha un relat de Borges (que potser ja coneixes) contingut a El Aleph que es diu Deutsche Requiem i que és del poquíssim que he llegit en què el relat funciona tot i ser narrat per un nazi.

Anónimo dijo...

És una de les eternes qüestions. Per això m'he atrevit a penjar les fotos del meu darrer apunt, perquè malgrat el fotògraf i els protagonistes, ningú té ànima: no hi ha relat.

El missatger dijo...

Bon dia, Lior. Maus no pot curar una ferida tan gran com la solució final i el tractament superficial que li donem al present, però se’n surt amb molt talent d’una prova de talent artístic de primer nivell, almenys pel meu gust. Però tens tota la raó: la societat de l’espectacle ha convertit en una marató de la caritat sentimental un horror que mostra el pitjor de la nostra natura. Per cert, el tractament que li donem als animals a la nostra societat també ens hauria de fer reflexionar, oi, Lior?

Bé, David, he rellegit el conte de Borges. Crec que el relat curt gaudeix de molta més llibertat en aquest sentit degut a la seva condició, més un enginy tècnic que una obra que generi empatia, que és un dels fonaments de la novel•la. En aquest cas, el doble joc entre el que diu el personatge i el que pensa el lector ideal del personatge és més important que la capacitat de provocar empatia cap a ell. Com sempre amb Borges el mecanisme del relat és inapel•lable, un dispositiu perfecte, com un problema d’escacs que resol magistralment.

Un magnífic document el que has penjat al teu blog, Enric. http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2012/12/un-nadal-linfern.html En aquest cas, més enllà de dilemes narratius, constitueixen un document necessari: poques instantànies del rebedor de l’infern com aquestes fotos on cap dels models somriu.

Salut!