Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

jueves, 24 de mayo de 2012

Representar visualment la violència. Davant el dolor dels altres, de Susan Sontag (1/2)


A Davant el dolor dels altres Susan Sontag reflexiona sobre la violència i la forma més ètica de representar-la en imatges. La pensadora americana matisa la seva posició sobre l’ecologia de les imatges, defensada a Sobre la fotografia, on defensava una reducció de les imatges d’atrocitats per a no anestesiar al públic amb la sobreexposició al dolor. Però en aquest nou assaig s’impugna a ella mateixa –acció que mereix l’elogi.
Parteix d’una sentència de Virginia Woolf amb ànim polèmic: les guerres són un joc d’homes que solament a ells pertoca. Els homes destrueixen i les dones se’n planyen per culpa d’ells. Una mirada superficial demostraria l’error d’aquesta suposició de Sontag senyalant que ara l’exèrcit està format pels dos sexes o que un dels personatges més agressius de les darreres dècades és una dona: Margaret Tatcher. Per a no treure exemples clàssics: Medea, Clitemnestra, Salomé, Livia,
Però així s’eludeix el nucli del problema. Es pot rebatre aquesta objecció. Hi ha dones militars i  n’hi ha que exerceixen  el poder totalitàriament perquè han adoptat rols que neixen d’una cerca del poder personal i amb una jerarquia vertical. És a dir, es continua amb les mateixes representacions socials del patriarcat, solament que amb dones representant papers tradicionalment masculins, justament a la inversa que a l’època isabelina a les obres de Shakespeare. Clar que tot això no és una reflexió de Sontag sinó meva...
La pensadora nord-americana posa de relleu un altre factor que explica la preeminència constant del bel·licisme: la falta d’empatia d’unes persones que no entenen que l’altre sóc jo en certes circumstàncies. Nos-altres. La comunitat està formada per una munió d’alteritats. En canvi, el bel·licisme fonamenta la seva propaganda en la identitat: els meus i els que no són meus. La pensadora americana posa l’exemple israelià-palestí, amb dos actituds idèntiques quan ofereixen (i amaguen) la informació de l’altre, o el cas serbi-croat, en que les mateixes fotografies servien a totes dues comunitats com a mitjà propagandístic, els nens esquarterats passaven a ser serbis o croats solament canviant el peu de pàgina. (...)

3 comentarios:

Enric H. March dijo...

Exerceixi qui exerceixi el poder, la seva estructura és patriarcal, vertical i violenta. Hi ha indicis de canvi en algunes societats petites, però l'home continua basant en la força les relacions amb els altres. Hi ha encara molt de pulsió en aquest comportament, que es multiplica en els casos de conflicte, ja sigui polític, social o personal.

Òscar Roig i Carrera dijo...

La frase de la Woolf em sembla bàsicament encertada. Digueu-me calçasses, però amb un matriarcat segur que hi hauria menys violència a les societats humanes. Estic d'acord amb el que dius de Thatcher i companyia: adoptaven els pitjors rols masculins. També hem de dir que hi ha una altra manera de ser home que la tradicional que afortunadament va avançant poc a poc, i mil maneres de ser persona, homes de tota mena, dones de tota mena... Invertir en empatia sempre és invertir en humanitat, el problema és que els més poderosos del món l'acostumen a exercir molt poc.

El missatger dijo...

Estic d'acord amb els dos punts de vista, Enric i Òscar. El problema és com s'exerceix el poder i en l'acumulació d'aquest. Aquesta ha estat en la història de la civilització una pràctica més masculina, malgrat que si es manté la idea de poder com fins ara em temo que succeiria el mateix en un matriarcat.
Així doncs, a compartir el poder.
Salut!