Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

domingo, 26 de febrero de 2012

Errors d'una mirada impacient



Spencer Platt va guanyar el Word Press Photo de l’any 2006 amb una foto en que es retrataven les destrosses provocades per l’exèrcit israelià en territori libanès com a càstig pels atacs de Hezbollah a Israel. Retratava el primer dia d’un alto al foc, però ho feia d’una manera que va provocar controvèrsia ja que resultava equívoca; el que sembla descriure la fotografia a una mirada descontextualitzada no es correspon amb l’experiència real dels protagonistes de la instantània.
La fotografia jugava amb un efecte d’estranyesa gairebé surrealista al situar per davant del segon pla, descriptiu de les conseqüències d’un atac militar, un primer pla amb un extravagant cotxe descapotable dins el qual uns joves donen la impressió d’acabar de sortir d’una discoteca after-hours, trobar-se amb la ciutat derruïda i prendre-s’ho com la darrera diversió de la nit de festa. Spencer Platt semblava voler jugar amb una juxtaposició d’emocions contradictòries: la destrucció bèl·lica enfrontada a l’hedonisme, el dolor patit contraposat a la superficialitat festiva i de marca. Per subratllar encara més aquest efecte, la instantània es va vendre a les agències internacionals com «Un grup de joves rics libanesos passegen entre las runes d’un barri destruït, 15 d’agost del 2006».
Amb tot, aquesta interpretació era errònia. Problemes derivats de valorar en excés la primera impressió. En realitat els joves que anaven en el descapotable també havien perdut cases i potser familiars; la imatge il·lustra el seu retorn al barri per descobrir quina era la magnitud d’allò que havien perdut. Una noia es tapa el nas per la pudor que se sentia, certament, però això és més aviat tràgic que ridícul, mentre que una altra fa fotografies amb un telèfon mòbil, registrant en certa forma la desolació de la que eren testimonis i alhora víctimes, no per simple curiositat banal, com es va donar a entendre.
Respecte al descapotable, malgrat la sensació que transmeti la imatge, en realitat es tractava d’un modest Mini descapotable, monumentalitzat per la perspectiva i la distorsió espacial que crea la sensació de desconcert de la combinació entre les runes de segon pla i el primer pla hedonista, gairebé com si personatges de la jet-set passegessin per un campament de refugiats fent turisme. Pel que va referir el propi Platt, va obtenir les imatges per casualitat, aprofitant els breus instants en que va passar a prop d’ell el cotxe, llançant quatre o cinc fotografies d’aquell moment. És a dir, que si únicament es disposava de la imatge la impressió que s’enduia un espectador era esbiaixada; per copsar-la millor calia una contextualització que revelés sentits més profunds amagats en la imatge. O potser que la realitat no era suficientment espectacular, almenys no tant com la ficció que semblava suggerir la imatge.

7 comentarios:

Enric H. March dijo...

Però... Missatger, em sembla massa explicació davant una imatge que, segurament (no ho sé), va ser exhibida sense contextualitzar. Cert que es poden fer lectures (i la teva és perfectament vàlida), però on queda aleshores la mirada del fotògraf?

Ja et dic que no sé si en tenia, però sense context, o l'entenc com una metàfora o com una ficció. I ho dic sense impaciència, després de mirar-me-la a consciència.

Art o notícia? Com ho veus?

penyabogarde dijo...

Amic, vostè i l'Òscar estan fets un parell de scooteristes de mil parell d'alegries, bona foto la que apareix avui al blog bogarde!

Òscar Roig i Carrera dijo...

Perquè els babaus continuin dient que una imatge val més que mil paraules! No, i mil vegades no, si la imatge no és del Victoria's Secret o del Missatger i un servidor compartint scooter!

penyabogarde dijo...

vostè és MOD? vostè és el més gran dels animadors de la pista i torna a presidir el miratge bogardià amb ferma il·luminació...miri, miri..

El missatger dijo...

Bon dia, Enric.
En Platt cobria la guerra al Liban, de fet hi vivia allà, però el més rellevant és com es va contextualitzar la foto al vendre-la a les agències suggerint la impressió errònia d’un grup de pijos hedonistes passejant per la ciutat destruïda. Va ser una d’aquelles polèmiques d’estiu.
Respecte a si va ser una ficció o no, pel que sembla els personatges són reals, i la seva història és la que apunto. Eren libanesos que havien fugit de casa pels atacs i que tornaven aquell dia per a comprovar com havien quedat les seves llars. Pel que fa a la intenció d’en Platt, crec que no en tenia metafòrica, sota el meu punt de vista. Instint de fotoperiodista: va veure una cosa que li va cridar l’atenció, fa llançar quatre o cinc instantànies, i va creure que el conjunt tenia força. Sota el meu criteri.
Salut!

El missatger dijo...

Amic Òscar, de la Lambretta a l'infinit. Hem de pujar a la nostra Lambretta-màquina del temps, i passar un cap de setmana a Brighton gaudint de bona música soul. Segun que uns quants s'hi sumen, entre elles Tori Amos.

Salut!

El missatger dijo...

Estmiats penyistes.

Sóc lá síntesi de contraris definitiva, una barreja alquímica de mod i de rocker. Estimo les pistes de ball, al vell Dionisos que les il·lumina, i la gatzara dels penyistes que uneixen diversió i subversió social contra el conformisme del pensament únic.

El seu treball hauria de guanyar un premi a la creació fotogràfica de nivell. Vostès s'ho mereixen.

Salut!