Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

viernes, 3 de febrero de 2012

Viure en un simulacre (Staten Island, de Nersesian)

Arthur Nersesian destaca en la construcció de distopies d’aire paranoic. A Staten Island crea una còpia de Nova York col·locada al bell mig del desert de Nevada, i en situa a un protagonista amnèsic que té com a missió matar a algú, sense que recordi cap dada més. Ja solament en aquest resum argumental s’hi detecten molts dels motius preferits de la literatura fantàstica distòpica en la línia de Philip K. Dick: l’amnèsia, l’espai físic com a simulacre, la construcció d’una memòria artificial (mitjançant l’hipnotisme, les drogues o la tecnologia)... i si gratem més, trobem altres trets distintius, com la crítica social cap a un sistema polític decadent, les bandes urbanes i les faccions polítiques que escindeixen la societat, la construcció de ficcions públiques per a bastir un sever control social, la resposta violenta del terrorisme.
Amb tot, Nersesian porta la bogeria bastant més enllà que el seu predecessor, amb uns episodis que acaben fàcilment en situacions retorçades i un punt al·lucinògenes, prenen la drecera cap al malson. Una literatura d’influx químic, entre anfetamínic i al·lucinogen, és a dir, literatura d’èxtasi. A això li suma una paranoia gens solapada, una literatura feta d’idees conspiranoiques, plenes de fosca raó, la lògica delirant i altament sofisticada que caracteritza a aquesta malaltia psicològica. Nersesian és un clar hereu del K. Dick del poders psíquics, les idees delirants, les conxorxes del govern –que n’hauria escrit el mestre de la nostra realitat de guerres que es lluiten a la Borsa, de la Xarxa, d’una elit financera governant explícitament les democràcies?
El motiu de la ciutat copiada no és original, de fet és una fixació ancestral humana. Però el motiu ha anat modificant-se: si a la iconografia cristiana hi havia el tòpic de la Jerusalem Celeste, original arquetípic del qual el físic era còpia, i a on anirien els justos o al morir o després del Judici Final, a Staten Island hi ha una versió degradada, pròpia del món de les darreres dècades, amb una Nova York de cartró-pedra aixecada al desert de Nevada, un simulacre de ciutat governat per les bandes, en un ambient clarament inspirat al film de Carpenter 1997 Rescat a Nova York.
En aquest simulacre de ciutat estan detinguts els dissidents i els considerats terroristes –Guantánamo no queda massa lluny. A la variant temporal creada a la novel·la Nixon va culpar als pacifistes de que no s’estigués guanyat la guerra de Vietnam, i els va enviar a l’ostracisme de la Nova York edificada al bell mig del desert de Nevada. A l’any 80 del temps de la novel·la, any en que succeeixen les peripècies relatades, a Staten Island encara s’està lluitant a Saigon.
Per les pàgines hi desfilen molts dels elements significatius de la història nord-americana des de la generació del Baby Boom: s’hi troben hippies, les manifestacions contra la guerra del Vietnam, el republicanisme hereu de McCarthy, amb Nixon i Reagan com a grans exponents (corruptors definitius de l’esperit liberal i idealista del New Deal), la degradació dels barris deguda a les polítiques neoliberals, els huracans i les seves conseqüències en la població i, no faltaria més, els atacs terroristes que arrasen Nova York. Aquest serà el gran trauma, inici de la consciència de la pròpia vulnerabilitat del Nou Ordre Mundial.
Staten Island presenta les millors planes quan descriu els somnis del protagonista, especialment el que el porta al genocidi d’Armènia. La novel·la conté un eix temàtic molt adient per a un temps com l’actual, en el que tanta gent es planteja la resposta violenta a les agressions de les autoritats. Els personatges i l’univers de Nersesian no són pacífics precisament, però per això mateix detallen amb força precisió quin tipus de realitat inaugura un entorn marcat per la violència. Després cadascú ha de triar.
Si en això rau el millor de l’escriptor, potser la seva feblesa narrativa consisteix en no portar més enllà els plantejaments, diluint el marc reflexiu per un deambular constant i una acció més generada pel moviment que per la tensió dramàtica, gairebé mai preparada per l’escriptor, una debilitat, per cert, compartida amb en K. Dick; a més, la narrativa s’hi presenta atapeïda de personatges no sempre necessaris.

3 comentarios:

penyabogarde dijo...

Ja en saps Missatger! Bons llibres, bons consells, bona imatge i bones intencions...Ara et toca visitar la seu del bogardisme que avui presideixes amb tots els honors...hem entrar en la fase Metropolis del bogardisme i un amant del cinema més clàssic com tú no hi pot faltar.
Felicitats mestre!

El missatger dijo...

Penya Bogarde: crítica social soterrada i amb humor. La Catalunya boletaire fent un món més alegre.

Males Herbes dijo...

Això és moolt moolt Dick! Fa temps que tinc ganes de llegir-lo, llàstima que els preus d'Alpha Decay siguin prohibitius.