Això és la democràcia

Les concentracions continuen endavant, un esperit de ciutadania recorre les places públiques, amb civisme però fermesa, reproduint cada nit la més gran pluja d’idees viscuda a aquest país en molts anys. Algú troba que això sigui dolent? Pot estar qui es consideri demòcrata en contra d’això? Bé, alguns opinadors se’n riuen, però més enllà d’ells, qui pot negar la bellesa i la força del que està succeint? La gent es reuneix a la plaça pública i reclama el que es seu, és a dir, el poder per a cada ciutadà, justament el que és el cor de la democràcia. Ho exigeix amb força però també amb civisme. I això provoca un riure burleta en alguns? Doncs què hi farem.
Ara resulta que els que defensem la democràcia som anti-sistema. Ja s’està veient quina és la seva idea d’aquest sistema. Aquesta és la noció que alguns tenen del que és la democràcia. A què li tenen por? L’esperança en que aquest sentiment de ciutadania arreli en els participants va en augment, allò que circulava fins ara solament en certes esferes ara es comunica a les places, gràcies a aquesta irrupció de ciutadania la veritable societat civil s’està informant millor sobre quines són les potes que conformen el sistema i com s’ha d’actuar per regenerar-lo.
Per exemple, em vaig trobar amb el Professor Ambrosius, de la universitat de Königsberg; ell em va explicar algunes dades sobre el funcionament del Capitalisme. Em va preguntar quina raó hi trobava en que el sistema capitalista visqués una bipolaritat entre períodes de crisi i altres de bombolla. «Seguim el model dels clàssics», em va dir. «Preguntem-nos a qui li beneficia i com» Segons el professor, aquest cercle viciós es crea artificialment. Per l’efecte bombolla, es fomenta una eufòria induïda per estimular que els diners circulin, la gent comença a endeutar-se, es demanen hipoteques per a pagar primeres, segones, terceres residències, es financen inversions, es consumeix voraçment sense que els diners que paguen la festa formin part de la renta autèntica de les persones, sinó que són diners prestats pels bancs.
«Però tota festa nocturna comporta una ressaca diürna, oi, estimat amic?», em va dir el professor Ambrosius. Després de la festa arriba la corresponent crisi, els bancs retiren els diners en circulació i, què trobem? Doncs que ells recuperen la inversió en els crèdits que han donat, guanyen els corresponents interessos, i a més augmenten el seu patrimoni ja que un percentatge important dels ciutadans no podran acabar de pagar el que van adquirir en plena eufòria. I qui s’ho queda? Recuperació de les inversions, guanys pels interessos i encara augment de patrimoni. La maquinària perfecte per dessagnar cossos. Vampirisme a gran escala. La crisi es tanca, al cap d’un temps es torna a estimular un període d’eufòria, «es llancen les xarxes de nou al mar, i a esperar que nous peixos desprevinguts piquin. Tinguem pietat pels pobres peixets, amic meu», va concloure el professor de la universitat, abans d’acomiadar-se.

En un altre moment parlarem d’objectius concrets a obtenir i d’esperits que han de perdurar. Ara encara es temps de gaudir amb la sensació que deixa la veritable democràcia. Aquest esperit ens cita a tots i ens planteja què preferim: continuar com fins ara, descoratjats però amb l’excusa barata de poder criticar «els polítics», o bé intentar millorar les coses. I no solament depèn dels altres. També depèn de nosaltres, de cadascun, de tots plegats.
I als que s’ho miren amb pessimisme: ep, vosaltres, no deixeu que el pes de la desesperació caigui sobre les vostres carregades espatlles. Seria la victòria més preuada pels que estan remenant les cireres, buscant que menys d’un u per cent de la població segueixi acumulant el noranta nou per cent de la riquesa. O fem un sistema més just o això es cau a trossos.
Aquest és el moment. Això és la democràcia.

(Afegeixo textos inspiradors dels dos darrers dies, a sumar al que ja vaig pujar ahir de l’Artista abans anomenat Subal Quinina. Es tracta d’un text d’Ingrid Guardiola i d’un altre d’Ivan Humanes, que inclou com a generós regal un vídeo del sempre admirable José Luis Sampedro. Qui vol llegir a altres mil cretins tenint a mà La vieja sirena o La sonrisa etrusca?)