Un temple pitagòric al Japó

Arribo per recomanació bloguera a aquest llibre d’impossible títol: Al Norte la montaña, al Sur el lago, al Oeste el camino, al Este el río, escrit per l’hongarès László Kraszahorkai. El net del príncep Genji passeja per un fantasmal monestir budista a Kioto, espectral també ell; tot una ressonància d’un altre temps, d’una espiritualitat diferent; el temps converteix la selva en desert i el desert en oceà.
Per arribar al monestir s’ha de travessar el laberint format per les cases de la ciutat. Laberint —construcció humana per excel·lència, mentre que el temple és la construcció dels déus. El monestir ideal —el que va existir en un passat mític, no confondre amb el passat cronològic— s’aixeca allà on roman polsegós i a punt d’enfonsar-se el monestir actual (si es que existeix), amb parts derruïdes pel pes dels anys i de les dècades i dels segles. En canvi, el monestir ideal és indestructible ja que la seva natura és atemporal.
Es tracta d’una novel·la mínima en peripècies però molt rica en al·lusions: el destí finit de la cultura, la soledat intrínseca de l’ego, la destrucció de qualsevol obra humana, la força de la natura per sobre de les vanitats socials —en això m’ha recordat "Els dos campanars" del Canigó verdaguerià—, un interès pels moviments i no per les accions derivades; tot plegat dóna com a resultat un llibre pitagòric, es a dir, amb un fort interès per les formes, un intent de dibuixar la figura que s’amaga en allò aparent, les formes subjacents en el magma vital... Sense oblidar el ritual.
Una corrent subterrània de simpatia uneix aquesta novel·la curta de l’hongarès László Krasznahorkai amb Hubert Robert. Una vida afortunada, del cineasta rus Sokurov, sobre la qual ja vaig escriure: http://el-missatger.blogspot.com/2010/05/fantasmas-de-gran-densidad-material.html

<



Sobretot en la part inicial, amb la representació de teatre Noh, es mostra fascinat pel mateix: el somni, el ritual, la lentitud, el veritable poder de l’art, la sacralitat i la fascinació tan pitagòrica per les formes subjacents en la matèria compareixen invocades per ambdós artistes, malgrat que l’emoció es ben diferent: molt més trista en Krasznahorkai, ja que aquest llibre d’impossible títol, que podria anomenar-se La paràbola de la cultura (i el seu destí), deixa un regust de tristor.

Espero amb delit noves lectures d’obres de l’autor hongarès.