Serveix per alguna cosa rebel·lar-se, segons Michel Foucault? (2/2)

(...)

La pregunta que serveix de punt de partida per a la reflexió de Foucault ja queda enunciada al seu títol descriptiu: serveix per alguna cosa revoltar-se, quan l’experiència ens demostra un cop rera l’altre que no són precisament els millors elements de la societat o dels seus ideals els que acaben aprofitant-se de la situació, capitalitzant la ira col·lectiva? Al text Foucault no respondrà, almenys explícitament, però sí que es planteja la qüestió gairebé en termes pragmàtics: l’objectiu de la revolta no és un assoliment sinó posar en pràctica un fet.

Amb tot, una pregunta prèvia a la formulada pel filòsof hauria d’ésser si és necessari rebel·lar-se i si aquesta revolta resulta d’utilitat per al poble que pretén assolir canvis socials, una qüestió plantejada no des d’una posició reaccionària (posició que valorarà negativament la insurrecció com a trencament de l’ordre donat) sinó des del radicalisme polític del rebel. Té l’aixecament popular una traducció pràctica efectiva? O sempre hi haurà elements polítics organitzats prèviament que aprofitaran la l’avinentesa de la gran explosió col·lectiva per a aprofitar-se’n i aconseguir els seus objectius?

No només Iran, sinó també Tunísia, Egipte o fins i tot l’Espanya de la Transició serien exemples d’aquest motiu recurrent dins la història. Amb tot, el cas de l’Iran sí marca una tendència clara que s’ha anat repetint els darrers anys; la llestesa política de l’Aiatol·là Khomeini va marcar una pauta. Que l’aixecament popular acabi amb una dictadura d’una jerarquia religiosa desacredita les raons reclamades per la població i l’entusiasme viscut? Aquest cas gairebé paradigmàtic del que ha anat succeint a altres països de tradició musulmana serveix a Foucault per a un propòsit més ampli de translació cap a l’esfera macro.  

Una altre qüestió crucial exposada pel cas iranià es troba en el vincle entre el pensament utòpic i l’espiritual, que mariden tan bé com apunta Foucault al començament del seu article per a Le Monde («una historia soñada que era tan religiosa como política»); a què es deu que amb tanta freqüència des d’actituds d’esquerra s’associï allò espiritual amb una tendència reaccionària, quan ben sovint és a la inversa?  

Tant l’anhel polític revolucionari com el religiós apel·len a allò considerat generalment com a més elevat de l’ésser humà (sigui de manera suposada o efectiva), al seu desig d’ideal, de valors, de justícia, de fraternitat entre iguals, així doncs, per què tant des de la política com des de la religió es presenta a ambdós termes com a antitètics?, per què es confronten tant sovint?, no hi haurà de fons una rivalitat entre els respectius sanedrins per a gaudir d’una major hegemonia social, amb unes jerarquies de poder lluitant per eliminar a la competència y assegurar la seva posició? 

Finalment, també es pot reflexionar en un element encara més essencial: el del poder. Foucault afirma a «¿Es inútil sublevarse?» que el poder no constitueix un mal, com afirma el filòsof, llavors: per què hi ha que oposar-li sempre lleis infranquejables i drets sense restriccions, tal i com especifica ell mateix? Això es degut a que en realitat sí resulta un mal?, o bé perquè en cas de que no s’apliquin aquestes lleis i drets és quan passa a ser nociu? Aquest tema no ha pogut resoldre’s encara malgrat constituir un dels eixos problemàtics de les col·lectivitats humanes.