Traduttore, traditore? La magnífica traducció de Bruno Schulz a Quaderns Crema

Cal destacar obres de traducció tan excelses com la de Anna Rubió i Jerzy Slawomirski per a l’edició catalana de Les botigues de color canyella i El sanatori de la clepsidra, publicades a Quaderns Crema. Treballs com el seu eixamplen i enriqueixen la llengua.

L’original de Schulz ja dóna joc. El seu talent descriptiu sobresurt en unes acotacions temporals luxoses en les que el sensualisme desborda la simple prosa, tot sovint als marges de la prosa poètica, situant objectes i personatges en unes coordenades temporals adients i oferint aquestes indicacions amb barroquisme líric. Les estacions, els mesos, els dies, es fan matèria poètica.

Però és que la potència demiúrgica del narrador no solament transforma allò relatat, amb fins i tot canvis d’escenari a mitja acció impulsats pels somiejos narratius, sinó que aquesta extraordinària potència creativa es canalitza també en la matèria literària, la paraula i les frases que floreixen amb una exuberància tropical, antecessor polonès dels autors del boom sud-americà més propers al realisme màgic. La gran habilitat de l’escriptor polonès per a crear espais es correspon amb una construcció literària elaboradíssima, feta de frases pantagruéliques , una prosa que sembla nascuda al corn de l’abundància de les paraules i que encara eixampla més el talent imaginatiu de Schulz. Les seves frases combinen la gran destil·lació d’alquimista amb la paciència del vell pagès, creant uns paràgrafs tan carregats de densitat literària com els dels millors modernistes més o menys coetanis de l’autor, com Proust o Joyce.

S’ha de ser tot un valent o disposar d’un gran talent per encarar una traducció tan complexa com aquesta, amb un original que s’esbrina (malauradament no llegeixo polonès) de qualitat majúscula. Doncs bé, Anna Rubió i Jerzy Slawomirski ho assoleixen, en un treball admirable. La traducció utilitza un català d’una riquesa i plasticitat tan grans que fan oblidar que es tracta d’una traducció, talment com si estigués escrit en català, emprant un català pregon però no carrincló, ben al contrari.

Desconeixent l’original polonès com el desconec, la feina d’Anna Rubió i de Jerzy Slawomirski m’ha semblat una de les traduccions al català més enlluernadores que hagi llegit.