Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

viernes, 27 de julio de 2012

Els jocs olímpics a l'estadi Cinefília


Comencen els jocs olímpics dels sofisticats pedants a Cinefília. A la carrera decisiva s’enfronten quatre grans campions de les grans potències mundials:

Al carrer número 1 els representants nord-americans, els tres coneguts com a “fills del vent”, del vent en calma. Amb tot, ells no són el més important de la proposta d’aquell país, sinó que el crack es troba a la banqueta, l’entrenador John Cassavettes, tan prestigiós com acostumat als pressupostos minsos, que estimula un estil espontani dels seus atletes, intentant que corrin com nens al carrer.


Al seu costat els trio francès, capitanejats per un entrenador boig en la seva intensitat, Godard, un entrenador que, com diuen els cronistes esportius, vehement com pocs, que estudia al mil·límetre als antecessors i als colegues (referència eròtica potser?), gran exponent de la tradició atlètica francesa, els anomenats Connaisserus de cahiers. Aquest cop l'entrenador ha portat tres atletes entre els quals destaca l’abanderada, Ana Karina, la flamengo de la gambada elegant.

Pel que fa al campió italià, si l’equip francès destaca per la seva creativitat, l’italià Bertolucci porta la inventiva francesa a un nou estadi, agafant el seu estil trencador com a punt de partida però barrejant-lo amb elements del vell estil, una forma de córrer que tant serveix per a pistes petites com als grans estadis, polint un estil atlètic més convencional, resultadista, amb l’objectiu de guanyar medalles.

Finalment, al carrer de l’extrem, amb expressió turmentada, Sokurov l’atleta rus de grans mestres com la llegenda russa Tarkovski però que no acaba de definir-se entre la seva voluntat d’estil neoclàssic, amb un pas que intenta ser seré, fred, cerebral però amb trets de pathos en la seva manera de córrer que l’allunyen molt d’aquest pretès neoclassicisme.

Qui guanyarà? Per sort ens troben al cercle de l’art, on no importa tant l’estúpida mania competitiva.

5 comentarios:

David dijo...

Complicat de saber qui guanyaria, per sort, com molt bé, dius, no són pas propostes excloents. No sabria pas a qui animar, jo.
En tot cas seria molt més interessant que aquest aplec nacionalista d'homes i dones amb esteroides que els vessen per les orelles que avui comença a Londres.

El missatger dijo...

Si fessin una batuda per sorpresa, trobarien més drogues a la vil•la olímpica que a una discoteca de polígon.
Strange Days, que cantaven els Doors.

penyabogarde dijo...

molt bo això d'evocar aquests genis de la pantalla ... i ara vé la gran sorpresa:
la teva dimensió esportiva i el teu exit olimpic ha quedat prou clar en el darrer article del bogardisme, felicitats!

Anónimo dijo...

L'art té a veure, en part, amb la superació, si per superació entenem l'esforç per entendre i explicar el món des d'un punt de vista emocional (filosòfic, psicològic, antropològic, existencial...). No té més límits que la nostra capacitat d'expressió i comprensió.

El cos té els límits que imposa les lleis de la física. Podem manipular-lo a la recerca del benefici físic. Se l'educa com eduquem la ment i teixim una xarxa neuronal ben densa. Eduquem les fibres. Però la seva capacitat és limitada.

L'esport (l'individual) busca l'equilibri entre la capacitat física i l'esforç necessari per aconseguir una determinada fita: cal posar en marxa tota la intel·ligència per aconseguir aquest equilibri.

No hi ha esport sense rivals. Estaríem parlant d'una altra cosa: Dels Rivals.

L'art també necessita "context". No és competitiu... però a voltes ho sembla.

Drogues? Plegat! Com en els escriptoris, els tallers, els estudis...

El missatger dijo...

Bon dia, Enric.
A mi m’agrada el joc, mentre que la competició em sembla el pecat original de la humanitat. Mentre hi ha joc, hi ha l’alegria del pur acte desinteressat però ple; quan arriba la competició acaba el pur acte per si del joc i comencen els problemes.
Això del dòping era un comentari irònic però intrascendent. De fet, el dòping em sembla una cortina de fum sense cap tipus de rigor, un constructe més per a mantenir l’interès de l’espectador. Infiltren a un esportista per a que pugui competir i no ho consideren dòping, canvis de categoria de substàncies que passen a ser-ho, espectacles mediàtics... em sembla directament una presa de pèl. Però vaja, tampoc em preocupa gens ni mica. Jo deixaria accés total a qualsevol substància.
Salut!