Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

domingo, 29 de abril de 2012

Torres-Garcia noucentista (2/2)

(...) De fet, considerava a l’època del text que els artistes catalans del seu present podien ser els vertaders seguidors del llegat grecorromà per davant de creadors d’altres contrades. Per a ell, la seva proposta estava sota l’empara de les corrents més modernes europees, ideals i decoratives, posant com a exemple a Puvis de Chavanne, però amb l’avantatja sobre ells de que els catalans, al ser mediterranis, tenien un accés al classicisme més fàcil, sent més càlids, purs i intel·lectuals que els artistes septentrionals.
En el cas concret de la pintura, separava la mural o decorativa de la de cavallet. Una mica a la manera de Gaudí (amb qui en quan concepció artística tenia molts trets en comú) proposava un retorn als orígens, en el seu cas la pintura mural egípcia i la grega prèvia a l’hel·lenisme, tal i com la imaginava basant-se en la seva ceràmica. Am tot, aquesta proximitat a les concepcions de Gaudí no implicava una plàstica carregada de corbes, sinó amb una estètica més continguda i recta, la pròpia d’un Noucentisme inspirat per Xènius.
La pintura decorativa mural que propugnava partia d’una «forma que oscil·la entre la real i l’objecte a decorar» (p. 56). Al pintar l’objecte amb la corresponent decoració, s’havia de partir de la idea del que vol representar, i no fer una còpia mimètica d’allò representat; pretenia crear imatges decoratives. Les condicions i exigències del quadre de cavallet són molt diferents, buscant en ell les impressions de llum i els clarobscurs.
Considerava com dos dels trets fonamentals d’aquest art l’harmonia, entesa com a revelació d’un ordre de coses (una harmonia no solament entre els components interns de l’obra sinó també entre artistes i lloc, amb la pintura adaptada al seu entorn), i l’equilibri, un art racional que conté mesura i proporció (relació entre les parts) filtrades pel talent de l’artista.
Malgrat tenir formes del Torres-Garcia de l’època molta linealitat (d’altra manera, molt egípcia), fins i tot remarcant els personatges amb gruixudes línies negres, com tanta pintura de fonamentació idealista, encara i així ell definia la pintura com a «forma i sobretot color» (p.53), curiós tenint present la seva producció d’aquells anys. Encara més, entenia el pintor com un Poeta vident que veu l’etern a la vida manifestant-se en colors i formes. Propugnava el plasticisme, la idea aplicada amb claretat i simplicitat, una pintura decorativa però sense quedar subjecte a les aparences –per tant, de nou, no realista–, en un doble moviment contradictori molt característic del pensament del pintor catalano-uruguaià.
Malgrat les referències al Poeta, cada disciplina artística havia de mantenir-se el més autònoma possible, sustentada en la seva puresa expressiva, en el cas de la pintura centrant-se en allò purament plàstic i eludint allò filosòfic o literari; pensar visualment. En una altra crítica a les influències romàntiques al text nega el valor de la fusió de les arts. Aquesta negativa a contaminar un art amb recursos expressius de les altres no impedeix a que l’artífex no conegui les altres arts, ja que totes són una, l’Art, malgrat utilitzar recursos expressius propis de cada suport.
Finalment, un apunt estilístic i de crítica textual: recopilar les idees principals del pintor exposades a Notes sobre art resulta extremadament complicat degut a que cada apartat està atapeït d’informació fonamental, escrits tots ells amb un estil concís i directa, sense gairebé digressions, com si fos un resum amb l’essencial del seu pensament. Conceptualment Torres-García domina molt bé els temes del seu anàlisi, definint-los amb precisió, en un conjunt que destaca per la seva coherència. En cada cas estableix a què es vol referir i argumenta les raons per les quals defensa o critica.