Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

jueves, 12 de abril de 2012

Cristal•litzacions de temps (El temps dins de Sobre la fotografia, de Susan Sontag) 2/2


(...)

Però la vinculació no tan sols esdevé emocional d’un individu amb el seu passat –i, sobretot, amb la seva evocació íntima– sinó que conté tota una dimensió econòmica de sentimentalisme estimulat per la societat de consum per tal de convertir també la fotografia en objecte econòmic –posada en valor que diuen els economistes amb ínfules. I és que aquests memento mori no tenen que referir-se únicament a l’experiència personal de qui contempla la foto; tota instantània conté un univers llegible com a símptoma d’un estat social, una vella lliçó ja entesa per Atget: la més aparentment innòcua panoràmica amaga tota una sèrie d’implicacions morals. L’individual és tanmateix col·lectiu ja que, des de certa perspectiva, la distinció entre objecte i subjecte és una il·lusió, un problema de posició –reflexió que no es troba al llibre de Sontag però que resulta adient. L’escriptora cita dos moments col·lectius característics del segle XX, el gueto de Varsòvia i el cadàver del Che. Després de la II Guerra Mundial, després de l’Holocaust (tan important per a Sontag que la va marcar als seus dotze anys, iniciant-la en la consciència de l’abjecció i del patiment aliè), el memento mori col·lectiu va canviar. Una dels seves retratistes més clares de la nova sensibilitat va ser Diane Arbus. Ella va donar visibilitat a l’estupor posterior a l’horror; si fins llavors el discurs majoritari exaltava la bellesa i el triomf, a partir de llavors va prendre força l’estètica del perdedor i d’allò monstruós.

Memento mori del passat, però, i del futur? Al seu Convidat a una decapitació, Nabokov va proposar una andròmina que fotografiaria els moments més importants viscuts per un nadó fins a la seva mort, un regal que, al contrari que l’invent de Niepce, difícilment podria tenir un gran èxit comercial. Qui voldria tenir les directrius del seu destí tan marcades? Si veure el passat cristal·litzat a la fotografia resulta inquietant, que no seria veure el mateix però projectat cap al futur? Un invent així accentuaria la sensació de transitorietat de la que parla Sontag. Amb aquesta màquina, a la malenconia desvetllada per l’elegíaca fotografia caldria afegir-li un nivell sinistre. Potser caldria llavors revisar l’ideari ludita.

5 comentarios:

David dijo...

L'ideari ludita cada cop es fa més atractiu, sobretot per culpa de l'adoració i dependència absoluta que sembla que hem de tenir per les màquines.
L'anàlisi que fas del fet fotogràfic és interessantíssim. A banda d'aquesta obra de Sontag (que buscaré), n'hi ha alguna altra que em puguis recomanar? Sobre aquest tema he llegit el llibre de Walter Benjamin, que ja és un clàssic, però segur que en coneixes més que no pas jo. Salut!

L'ESPERIT D'ESNAOLA dijo...

m'han dit els bogarders que passi per can Miaatger i francament aixó és un blog impresionant.
Ens veiem per can Bogarde.

penyabogarde dijo...

Missatger, has quedat molt xulo al blog bogarde ensenyant els tatuatges i gaudint del football, et convidem a una cervesa a la salut del Bayern!

El missatger dijo...

Bona imatge la dels tatuatges, amics de la penya. Surto molt afavorit. Gràcies!

El missatger dijo...

Bon dia, David. Les utopies dels inicis de la revolució industrial són molt inspiradores. Van intuir la natura de la hidra amb la qual s'enfrontaven.
Jo ara mateix estic llegint llibres sobre la fotografia de fantasmes del segle XIX. "Fotografia y espíritu", de John Harvey, molt breu però fascinant i molt ben escrit.
Un tema que s'adapta molt a les teves reflexions més habituals és la de la fotografia de l'holocaust. Com mostrar l'horror incomprensible, desmesurat?
Tot just estic endinsant-me al món de la fotografia. Un manual sobre la història d'aquesta disciplina seria el de Newhall. Ja aniré penjant coses.
Salut!