A Els noms de Crist trobem una interpretació personal de les sèries de televisió, creant-ne una pel Macba. Aquesta sèrie únicament es pot veure al propi Macba o bé una web creada per a l’exposició (http://twmacba.tumblr.com/), així com en Vímeo (http://vimeo.com/18420022), on per ara han penjat fins al sisè capítol.
Per veure el resultat, s’ha de superar la por a trobar-se amb una collonada, rodada per aprofitar-se tant Serra com el Macba de la fama assolida darrerament pel director; amb tot, afortunadament no es així –en aquest sentit, potser seria aconsellable no veure ni llegir la majoria d’entrevistes amb Serra, ja que sobreactua amb el personatge públic que ha creat i provoca interferències negatives cap a la recepció de la seva obra.
A la sèrie es tracen paral·lelismes entre la creació d’una obra d’art i els camins de l’ascesis religiosa, amb cites de Fray Luis de León i capítols amb títols extrets del simbolisme derivat del camí ascètic cap a l’experiència mística. A la suposada vessant mística se li contraposa una cosa tan prosaica com la part oculta de la realització d’una pel·lícula, un negoci vulgar malgrat els mites creats per la indústria.
La sèrie està saturada de cites artístiques i traçant singulars paral·lelismes, com per exemple una senyora que està sopant, escena a la qual s’intercalen escenes de Vampyr amb el rostre d’una víctima de les mossegades, dona entre lúbrica i extàtica, on el muntatge iguala el sopar de la senyora amb l’ànsia de sang d’una mossegada per un vampir. O més aviat els vampirs són els productors que es venen el pis de la mare? O potser ho és el director que xucla els diners dels productors? Posmodern Serra, que cada receptor triï el que vulgui.
Per veure el resultat, s’ha de superar la por a trobar-se amb una collonada, rodada per aprofitar-se tant Serra com el Macba de la fama assolida darrerament pel director; amb tot, afortunadament no es així –en aquest sentit, potser seria aconsellable no veure ni llegir la majoria d’entrevistes amb Serra, ja que sobreactua amb el personatge públic que ha creat i provoca interferències negatives cap a la recepció de la seva obra.
A la sèrie es tracen paral·lelismes entre la creació d’una obra d’art i els camins de l’ascesis religiosa, amb cites de Fray Luis de León i capítols amb títols extrets del simbolisme derivat del camí ascètic cap a l’experiència mística. A la suposada vessant mística se li contraposa una cosa tan prosaica com la part oculta de la realització d’una pel·lícula, un negoci vulgar malgrat els mites creats per la indústria.
La sèrie està saturada de cites artístiques i traçant singulars paral·lelismes, com per exemple una senyora que està sopant, escena a la qual s’intercalen escenes de Vampyr amb el rostre d’una víctima de les mossegades, dona entre lúbrica i extàtica, on el muntatge iguala el sopar de la senyora amb l’ànsia de sang d’una mossegada per un vampir. O més aviat els vampirs són els productors que es venen el pis de la mare? O potser ho és el director que xucla els diners dels productors? Posmodern Serra, que cada receptor triï el que vulgui.
Els noms de Crist. Episodi 02. Faces de Dios from MACBA on Vimeo.
Un altra d’aquests paral·lelismes agosarats és utilitzar High sierra per simbolitzar una versió moderna d’ascensió al pic d’una muntanya, símbol místic per excel·lència, en la versió modernista una persecució amb la policia atrapant a un gàngster de bon cor. I les cites no són únicament a textos literaris (Fray Luis de León) o cinematogràfics. També hi ha referències a Flavin i als minimalistes, als paisatges romàntics alemanys, als no-llocs posmoderns...
Tot plegat mostrat amb una lentitud, uns espais de silenci, una ritualització de les situacions que evoquen en certa mesura el teatre noh japonès. El ritme pausat es construeix a partir de les juxtaposicions d’escenes més artístiques a altres de sentit més naturalista amb les converses entre els diversos participants en la sèrie. En totes elles Serra mostra el seu domini característic de la composició del plànol i del tems narratiu pausat.
En definitiva, una bona prova de l’interès que provoca l’obra de Serra, més enllà d’actituts per épater la bourgeoisie.
Tot plegat mostrat amb una lentitud, uns espais de silenci, una ritualització de les situacions que evoquen en certa mesura el teatre noh japonès. El ritme pausat es construeix a partir de les juxtaposicions d’escenes més artístiques a altres de sentit més naturalista amb les converses entre els diversos participants en la sèrie. En totes elles Serra mostra el seu domini característic de la composició del plànol i del tems narratiu pausat.
En definitiva, una bona prova de l’interès que provoca l’obra de Serra, més enllà d’actituts per épater la bourgeoisie.
2 comentarios:
Només per comentar que ja es troben disponibles els últims episodis d'aquesta sèrie al canal vimeo del MACBA! Us passo l'enllaç:
http://vimeo.com/channels/elsnomsdecrist
Gràcies per la informació.
Salut!
Publicar un comentario