L'ordre mundial en acció (La guerra dels móns, d'Steven Spielberg)

Anem a parlar d’algunes implicacions metafòriques que es poden extreure de La guerra dels móns perpetrada per Steven Spielberg, un dels moments més baixos de la filmografia del noi d’or de la indústria. Com ja sabem, el cinema fantàstic informa de molt més del comprés al missatge explícit.
La trama tan absurda com vertiginosa intenta que l’espectador no pensi en el guirigall orquestrat pel director. Com uns alienígens amb la tecnologia adient per creuar galàxies van a colonitzar un planeta i a aniquilar a la població? Una civilització capaç d’allò encara està tan subjecte a la debilitat alimentària? I poden creuar galàxies però no fan proves per determinar com assimilaran el nou hàbitat? Les fantasies oficialistes de Hollywood estan arribant a un punt de mediocritat intel·lectual que costa d’entendre.
Però bé, acceptem que aquests extraterrestres entre genials i maldestres decideixen convertir la Terra en la seva granja industrial particular. Acceptat la poca traça del pla inicial, trobem de nou dificultats en acceptar cada una de les seqüències, com per exemple la del primer atac. Una de les curiositats dels atacs extraterrestres és que els seus raigs destructors tenen una espècie de sensor que sap destriar entre les víctimes. D’aquesta manera, mata a tots aquells que estan al voltant del protagonista Tom Cruise (o la seva família) però eviten apropar-se perillosament a l’estrella. Índex de probabilitats? Bajanades. Meravelles del mètode de composició de plànol amb l’estrella focalitzada al centre patentat per Griffith.

Però anem a aprofundir en la trama i a reflexionar sobre els missatges inclosos per Steven Spielberg. L’analogia més clara del film es troba en l’equivalència entre el terrorisme i els extraterrestres. Si els marcians (planeta roig) dels cinquanta encobrien als soviètics, els aliens del dos mil porten turbant. Que algú compari el poder destructor soviètic amb el terrorisme, per més internacional que sigui, ja ha de motivar certa recança cap al resta de l’obra.
Però és que es pot invertir el missatge de l’autor i en aquest procés d’inversió trobar un retrat molt més difícil de la realitat actual. Per exemple, la qüestió del petit grup de poder que aprofita un armament tecnològicament avançat per tal d’explotar a la majoria. Els extraterrestres es comporten com si fossin els rectors del nou ordre mundial, sangoneres xuclant l’energia del noranta cinc per cent de la població. L’actuació de l’F.M.I., les oligarquies mundials, et altri es comparable amb la dels extraterrestres, tot i que més discreta, és clar. Els extraterrestres deuen pensar el mateix que l’F.M.I.: per què preguntar-nos per raons alienes tenint pròspers negocis amb els quals fer-se rics i armament per protegir els seus interessos?
Amb aquesta lectura invertim el missatge adotzenat de Spielberg, malgrat que no distorsionem la pel•lícula: solament canviem els destinataris de les al•legories implícites. Els extraterrestres no són terroristes, en absolut. Es coneix cap grup terrorista que posseeixi una tecnologia superior a la dels poders fàctics? No, l’equivalència resulta molt més apropiada d’aquesta manera, comparant-los amb els que han organitzat un ordre que consumeix tota la energia terrestre en el propi benefici del seu reduidíssim grup, aliens que aniquilen tot al seu pas, mentre que humans de la pel•lícula representarien al noranta cinc per cent restant de la humanitat, així com als animals, plantes i minerals, tots ells (nosaltres) cosificats fins al punt de que esdevenen simple sang amb la que alimentar la gana dels extraterrestres de l’elit, explotadors gràcies al seu armament.

Amb tot, encara manca el còmic final, de tal proporció que es pot considerar no solament un dels moments més carrinclons dels darrers anys al cinema mundial sinó un ridícul majúscul.
Ja no de manera inversemblant, sinó amb una nova categoria que supera allò miraculós per explicar-se, dels pocs supervivents de la matança extraterrestre gairebé tots pertanyen a la família d’en Tom Cruise, i això malgrat que no es troben al mateix lloc i que les seves circumstàncies han esdevingut mol diferents. Potser aquests són els benèfics efectes de la Cienciologia. Sembla que malgrat l’aparença de film de ciencia-ficció terrorífica, amb un tractament que pretén certa duresa formal i de contingut (és molt més despietada que la versió dels cinquanta, el que denotaria un món més dur ara que als cinquanta, en plena guerra freda; no sembla estrany?), en realitat formi part del subgènere de fantasies Disney. Hi ha coses que mai canvien, i una d’elles és la fórmula Spielberg d’entreteniment familiar. Cal espectacle per tal de que el nou/vell ordre mundial es distregui, i el senyor Spielberg sap preparar shows com cap altre.

Eixams de móns que formiguejen (Els infinits, de John Bainville)

Amb l’arquitectura narrativa construïda per John Bainville a Els infinits l’autor obté un efecte força singular: que el narrador sigui quelcom similar a un esperit pur testimoni de les accions des de la seva condició incorpòria, que parla dels personatges i s’interroga sobre ells, un narrador que no desentona en una novel·la amb personatges olímpics.
Aquest narrador és el missatger per antonomàsia: senyores i senyors, amb tots vostès Hermes (sí, el nostre estimat patró i missatger del mes), suposem que en la seva variant psicopompos, que ha d’emportar-se l’ànima d’un científic amb un peu a l’altre món, escrutini olímpic que dóna peu a retratar-lo a ell i a la seva família.
A Els infinits s’escenifica el darrer dia de vida d’aquest científic que ha proposat en vida alguna de les teories més avançades del seu temps; el científic ja porta temps en un coma profund del que ningú espera que retorni. Presència solar, al voltant del seu llit giren familiars, records, i fins i tot déus grecs, cadascú d’ells ocupat en el que li és propi, Hermes sondejant consciències, Zeus perseguint formoses noies. Per si no fos suficients, els bromistes déus a vegades es disfressen dels personatges humans, suplantant aparença i identitat, per crear així més confusió. D'aquesta manera, i sota la perspectiva dels déus, l’obra de la vida humana resulta més divertida.
Mentre el científic no traspassa, a la novel·la es reflexiona sobre l’existència amb exquisit distanciament, amb una intel·ligència i ironia que permeten a l'autor tractar certs temes transcendents sense caure en histriòniques grandiloqüències. En ocasions Bainville fins i tot fa l’ullet al Zeno creat per Svevo.
L’escriptor irlandès gairebé assoleix la perfecció en una de les facetes literàries menys valorades en l’actualitat: el domini de les descripcions. Els infinits conté algunes de les descripcions més sensacionals de la literatura dels darrers anys, i creiem no exagerar. Unes meravelloses descripcions tant de persones com de llocs que, mitjançant quatre apunts impressionistes, suggereixen tot un univers amagat.
Finalment, cal apuntar que l’autor fins i tot afegeix unes gotes d’elixir hermètic, amb l’alquimista Grace com a contrapunt del físic teòric de renom, dos figures en realitat inseparables. De fet, en les teories del protagonista segons les quals infinits móns es superposen, amb l'existència de múltiples móns paral·lels, ja hi ha molt de les teories hermètiques.

Malgrat que el cientificisme provi d’ocultar-ho.

La idea d’ordre social i el que llisca per sota al cinema de David Lynch

Parlàvem referint-nos als ultracossos d’una seqüència terrorífica en la qual els encara humans observen com la societat continua el ritme diari solament que amb els ultracossos que han suplantat definitivament a l’ésser humà.
Potser l’hereu més clar d’aquesta mirada d’estranyament cap a la existència convencional i allò col•lectiu sigui David Lynch, gran retratista de pobles arquetípics nord-americans, de Lumberton (Vellut Blau) a Twin Peaks. Un perill sòrdid, sinistre, s’amaga per sota de la aparentment idíl•lica comunitat.
A la primera i emblemàtica seqüència de Vellut Blau Lynch ja juga amb aquesta idea de mal soterrat sota una postal technicolor retratant l’American Way of Life. De fet, i com en tants grans cineastes, aquesta primera seqüència ja explica tota la obra, que constituirà un desplegar-se de la primera imatge o seqüència.

En una successió d’imatges es posa de manifest visualment en què consisteix una vida americana en ordre perfecte, que conclou en un pla general ocupat per la prototípica casa suburbana, paradís promès pel capitalisme a la classe mitjana. Però un mal subterrani irromp en la fantasia i la trenca: on abans solament hi havia una ensucrada postal de Norman Rockwell es fa visible corren i lluiten insectes.

L’inici al•legòric anuncia a l’espectador la sobtada irrupció al fil narratiu d’un altre discurs, la cara B al jukebox, una alter-America que s’ha mantingut a l’ombra com si es tractés d’un escarabat sota la fullaraca, però que sorgirà des del subsòl per tal d’exhibir-se en quant el common man americà pateixi un infart. Allò que romania latent, els malsons de l’hora del llop, s’apoderen de la realitat

Quan els ultracossos manen

A l’any 1978 es va estrenar el remake de La invasió dels ultracossos, un clàssic de la ciència-ficció més paranoica. En dos anys i escaig arribaria al poder Ronald Reagan, i alguna cosa s’estava movent en l’imaginari dels països occidentals. A l’any 93, Abel Ferrara va rodar un nou film utilitzant la mateixa idea, i encara fa pocs anys Hollywood va tornar a revisar l’univers dels ultracossos.

Vist això, què ressona en les successives generacions des dels cinquanta fins ara que fan tan atractives aquestes pel·lícules del gènere fantàstic?Revisem: als cinquanta, en plena bogeria instigada per McCarthy i els sector més reaccionaris de la societat nord-americana, una pel·lícula censura amb ambigüitat la situació creada pel totalitarsime encobert derivat del mccarthysme. El guionista havia patit la caça de bruixes. Malgrat que inicialment es va llegir com un avís contra el perill soviètic, la pel·lícula pot ser interpretada d’una manera força més general, i més aviat alerta dels perills del pensament únic i la intolerància. Perquè si no anava a ressonar en nosaltres, quan el règim soviètic ja fa quinze anys que ha desaparegut? El que criticava la versió dels 56 era aquesta forma de renuncia a ser una persona que implica el totalitarisme. El que fa humà és l’emoció, l'amor i el dissentiment cap a les tesis majoritàries, sovint fruit únicament de l’esperit gregari.
http://www.youtube.com/watch?v=Mc431KD7-vM
Una de les seqüències més esgarrifadores d’aquest cicle paranoic dels ultracossos es veu a partir del quart minut del següent enllaç: quan les còpies de persones s’han apoderat per sencer de la societat, quan tot sembla igual però en realitat tot és diferent, el pols de la vida urbana unificat, dirigit cap a un objectiu comú, eficient però tanmateix maligne, sense interessar-se pel bé individual. I de sobte tots els ultracossos es reuneixen i s’acaba el miratge.
http://www.youtube.com/watch?v=2aTDEQigKTA
Aquesta crítica al pensament únic quedava encara més palesa a la versió del 78. Recordem, Ronald Reagan a punt de fer-se amb el poder. Tota una nova ideologia que surt des de Chicago però aspira a controlar el món. L’eix del mal caurà, es produirà el final de la història mitjançant un xoc de civilitzacions que deixarà com a poder total el pensament únic –que, òbviament, té raó. 1978, Reagan i el seu nou matí a Amèrica. Una societat amb una direcció col·lectiva única, amb una ideologia econòmica i política única, amb un model de persona únic. It’s morning in America com a lema de campanya. Els rivals han de ser humiliats, les idees diferents eliminades, solament poden quedar els ultracossos. La gent té la mateixa aparença però ha canviat per dins. Han matat les emocions, especialment la compassió i l’amor.

Com ja anunciava la pel•lícula, els ultracossos anaven a guanyar. Era inevitable. La forma més subtil i per tant elaborada de totalitarisme tenia que ostentar el poder. El resultat 30 anys després? El món es troba en el mateix punt que a l’any 78, solament que les dos grans experiències totalitàries que aspiraven a aniquilar al rival (a l’altre) s’han enfonsat: el comunisme soviètic enterrat i oblidat, el neolliberalisme tardocapitalista donant les darreres sacsejades.
Què ens queda? Dons a una part important de la població, madurar, ser conscients de què exigeix de nosaltres un societat democràtica justa: pensament crític, desconfiança cap al poder, cap a qualsevol poder, i una idea de justícia col•lectiva i tendència cap a la igualtat econòmica que no impliqui el final de la llibertat individual. I lluitar tant com es pugui contra el poder, corruptor per defecte. En definitiva: madurar.
Perquè, malgrat el que sembli, els ultracossos estan donant el darrer alè. Han tingut trenta anys per governar i ja coneixem els resultats.
It’s cold night in America.

Una polifonia modernista (Mentre agonitzo, de W. Faulkner)

La polifonia medieval consistia en diverses veus cantant simultàniament línies melòdiques diferents, que es juxtaposen i creen una cançó més complexa que ja no requereix una escolta horitzontal sinó també vertical, per tal de seguir les diverses línies. Un exemple d’una polifonia musical la trobem en la cèlebre composició de Dufay Nuper Rosarum Flores, per festejar la consagració de la Catedral de Florència, Santa Maria del Fiore.

Doncs bé, si algú vol saber quin resultat dóna composar una polifonia segons la sensibilitat modernista, ha de llegir Mentre agonitzo de William Faulkner, polifonia que eludeix els aspectes més elevats de la creació (com si feien els mestres compositors de l’escola de Notre-Dame medieval, amb les meravelles creades per Perótin, o els seus continuadors), per furgar en el patiment, la bogeria i tanmateix la dignitat de la persona, i transcriure-ho amb unes veus que poden utilitzar un registre baix, vulgar.

A Mentre agonitzo, la novel·la polifònica editada fa la tira d'anys per Proa, Faulkner va aconseguir va aconseguir un objectiu ben complicat: que cada personatge adquirís una veu pròpia, diferenciada de la resta, parles per ell mateix expressant sense filtres el seu punt de vista. La clau de volta de la novel·la rau en que aquests personatges que ho sostenen tot adquireixen la suficient volada. I ho aconsegueixen amb escreix.
Pocs personatges més patètics, orgullosos, simples, admirables, contradictoris, ridículs, que el marit Anse i la seva família de fills sanguinis i bastards portant el taüt amb la matriarca Addie per a ser enterrada lluny de casa, a la ciutat, tal i com li van prometre, més d’una setmana després de la seva mort. Faulkner va retratar una humanitat ferotge però viva, i una visió de l’existència terrible però amb intensitat.
Cada capítol s’organitza mitjançant la narració d’un dels personatges, del nen Vardaman al boig Darl, del patriarca boig Anse a la filla secretament embarassada Dewell Dell, monòlegs que inclouen personatges secundaris i que basteixen un calidoscopi fet de cinquanta fulgors diferents que introdueixen a la vida íntima de la família, en la que el lector va aprofundint.
En aquesta obra, a ben segur del gust d'en Cormac McCarthy, es succeeixen les desgràcies, amb pluges torrencials, rius desbordats, ponts caiguts, pobresa, l'auto-imposició d'un codi d’honor tan grotesc com, potser per això, imponent, els personatges reben ferides, perden les seves mínimes possessiones, són estafats... per les planes apareixen bona part de les misèries humanes i de sobta un raig que il·lumina i mostra el camí per treure la carreta del fang.
Anse i els seus porten el taüt durant tants dies que el cadàver es corromp, desprenent tant pudor que ningú vol apropar-se a ells. I tot per què? Per una promesa sense sentit lògic però duta a terme per uns personatges tan grandiosos com risibles, alhora shakespearians i beckettians, absurds en la seva majestuositat, tots ells parlant per la seva pròpia veu.

En la combinació de les seves veus es torna a aixecar una polifonia però a la manera modernista.

UdGD, Universitat de Girona-Doraemon (2/2)

Segona part de la col·laboració la Revista L'Apartament http://Revista L’Apartament:

(...)Ara bé, anem a pams: per què precisament en Doraemon? La racionalitat de la presa de decisions de les nostres admirades autoritats ens fa respondre amb facilitat. No cal més que fixar-se en la fesomia d’en Doraemon i la resta d’animes clàssics per comprendre les encertades decisions dels nostres remenadors de cireres. El món està poblat de figures, de formes, de cossos. Bé, no estem afirmant res que no sàpiga qualsevol. Hi ha els esfilagarsats tipus Greco, els esvelts bunga-bunga tan preuats per els Cavalieri de la vida, o els panxuts molt populars entre els bevedors de cervesa. I des de fa unes dècades hi ha un nou model, el referit tipus anime, amb antecedents ben nostrats com els Capgrossos, però que els japonesos han difós per tot el planeta.
Doncs bé, aquesta darrera figura ha merescut l’honor de la tria pels conductors de les nacions, els nostres líders que ens porten a la Terra Promesa pel profeta vident Milton Friedman, el gran actor Ronald Reagan o l’intel·lectual Xavier Sala-Martín. Senyors, el paradís promès per l’Escola de Chicago que s’ha estès com una taca de petroli per tot el món durant les darreres dècades ha arribat a la fi a la Universitat de Girona. Glòria al Senyor; o millor, als senyors de Goldman Sachs. I en què consisteix aquest món idíl·lic? Doncs bé, en replicar a totes les institucions l’estructura administrativa inspirada en el model anime amb en Doraemon com a cànon de perfecció, és a dir, un cap ben gros que corona un cos ben escanyolit. Així ha de ser la nova societat perfecte en versió Goldman Sachs i que els nostres líders han importat a la Universitat de Girona-Doraemon. Gran glòria als líders que porten el ramat a la bona pastura.
I com s’articula aquest desig de figura anime? Amb una paraula màgica: asimètric, un concepte aquest en el qual ens estem convertint en especialistes. Com es caracteritza aquest asimetrisme? Agafem les tisores i retallem tot allò que es pugui tallar coll avall, per a obtenir figures dignes d’una humanitat famolenca dins un camp de refugiats. Del coll cap avall l’educació superior catalana gratuïta es comença a assemblar perillosament a les víctimes dels països assolats per les decisions de l’F.M.I. (veure Somàlia).
Amb tot, el retrat roman incomplet. Manca encara la part superior de la figura. Què passa amb el cap mentre el cos fa una dieta severa? No patiu, que els òrgans rectors de l’educació superior catalana presenten un aspecte ben grassonet, la corba de la felicitat, obesos i somrients com budes de l’abundància. El pressupost es redueix pels esglaons inferiors de la piràmide, però en els superiors seríem l’envejadel més fastuós faraó. La cúspide s’ha d’ornamentar amb pa d’or i joies incrustades, mentre que per a la base de la piràmide, amb fang cuit ja fem. I això que la cúpula directiva, com és de domini públic, ha fet la seva feina ben feta. Per això tothom manté el seu lloc de treball; per exemple, a la Universitat de Girona-Doraemon, tothom ha mantingut la seva posició: tant a les aules com als despatxos o a la biblioteca. Oi que si?
Suposem que estem descobrint finalment les grans millores aportades per l’inevitable Pla Bolonya. De fet, les úniques millores aportades, ja que fins ara, pobres ignorants sense papers al Paradís Goldman com som, no havíem encertat a trobar-ne d’altres.
Però bé, siguem positius. Ara com a mínim tenim a en Doraemon de la nostra part. És la part bona del fet que les admirades autoritats vulguin una societat infantilitzada. Tenim com animal totèmic un gat còsmic que, tal i com diu la cançó: “ho pot fer, de recursos en té molts, a la butxaca màgica trobarà invents per a tot”. A veure si ell ajuda a la Universitat de Girona-Doraemon, ja que els seus líders i els del Govern semblen entestats en no fer-ho.
Però en Doraemon sí ho pot fer.

UdGD, Universitat de Girona-Doraemon (1/2)

Col•laboració al nou número de la revista Apartament, (http://www.adart.cat/apartament/num3/articles/udg.pdf) amb un capítol de Doraemon, el gat còsmic, nou patrocinador i animal totèmic de la Universitat de Girona:

Fa temps les autoritats en educació superior d’aquest país (i no ens referim ara a l’admirat Conseller de Salut, l’Il·lustríssim Boi Ruiz, especialista com tothom sap en filologia clàssica) proposaven a la ciutadania un nou tipus d’educació superior, cosa que implicava portar la universitat a la gent, fer-la més propera, útil, que tractes de qüestions pràctiques, allò tan tòpic del que “interessa a la gent”. El que no sabíem era en què consistien exactament aquests propòsits. Ara ho sabem.
Les generacions d’estudiants que ocupen actualment les aules universitàries han passat bona part de la seva infància i adolescència mirant dibuixos animats japonesos a la televisió. Deu ser aquest el motiu que explica les darreres decisions de les clarividents autoritats, sempre pensant en el bé comú i en fer-se entenedores per a la ciutadania. Sí, aquest intent de copiar models televisius deu ser la raó per la qual les autoritats tant d’aquest país (Catalunya, cada cop més S.A.) com de la universitat pública han aplicat unes estructures administratives de nova trinca que repeteixen el tipus de figura antropomorfa més habitual als dibuixos animats japonesos, amb ninots com els ben nostrats Capgrossos, amb el gat còsmic Doraemon com a cànon de perfecció formal, potser l’equivalent del Dorífer de Policlet en versió anime.
Possiblement les autoritats tant de Catalunya, S.A., com de la universitat pública de Girona, han decidit fer-se entenedors per les joves generacions, i per això han aplicat a petita escala el nou model social que a gran escala porten a terme institucions amb un percentatge d’èxit tan descomunal com el Banc Central Europeu i l’F.M.I. Si ells ho fan, per què haurien de ser menys Catalunya, S.A. o la Universitat de Girona? No hi ha motius racionals que aconsellin un altre model.
Aquest intent d’emular als útils i infal·libles B.C.E. i F.M.I. explica les darreres actuacions d’aquella institució antigament coneguda com a UdG, Universitat deGirona, per adaptar-se a aquests nous temps d’educació superior S.A.-Excellence, com per exemple canviar l’àliga com element iconogràfic de referència i símbol. Sí, amics, ja sabem que havia sorprès a tothom trobar-se que la nova publicitat institucional havia esborrat el pobre i escanyolit aligot, decapitat a les darreries del passat maig. I què ens trobarem a partir del setembre? Doncs l’última tàctica dels grans líders per tal de fer-se més entenedors pels seus estudiants-consumidors actuals, infantils com creuen que són, i per tal d’expressar millor la nova fesomia universitària: el substitut de l’àliga difunta ha sigut en Doraemon, el gat còsmic, nou guia totèmic de la institució.
Universitat de Girona-Doraemon. Perfecte per al gran mercat japonès, amb vols directes Fukushima-Girona de Atomic Airlines, ara que Ryanair gairebé ens deixa –això tenen els millors, que van de victòria en victòria. El canvi ja s’ha decidit, és ferm, fins i tot arriben rumors que si qualsevol s’apropa al Rectorat sentirà els líders com canten cada matí abans de començar allò de << Tant de bo els meus somnis es fessin realitat, es fessin realitat, perquè en tinc un bon munt. En Doraemon ho pot fer... >> Potser aquesta és la tàctica definitiva concebuda pels líders, i així no es retallarà més en l’educació superior pública del país. Però molt ens temem que no aconseguiran tan inversemblant propòsit... (el nou capítol de Doraemon a la Universitat de Girona continuarà)