Quan els ultracossos manen

A l’any 1978 es va estrenar el remake de La invasió dels ultracossos, un clàssic de la ciència-ficció més paranoica. En dos anys i escaig arribaria al poder Ronald Reagan, i alguna cosa s’estava movent en l’imaginari dels països occidentals. A l’any 93, Abel Ferrara va rodar un nou film utilitzant la mateixa idea, i encara fa pocs anys Hollywood va tornar a revisar l’univers dels ultracossos.

Vist això, què ressona en les successives generacions des dels cinquanta fins ara que fan tan atractives aquestes pel·lícules del gènere fantàstic?Revisem: als cinquanta, en plena bogeria instigada per McCarthy i els sector més reaccionaris de la societat nord-americana, una pel·lícula censura amb ambigüitat la situació creada pel totalitarsime encobert derivat del mccarthysme. El guionista havia patit la caça de bruixes. Malgrat que inicialment es va llegir com un avís contra el perill soviètic, la pel·lícula pot ser interpretada d’una manera força més general, i més aviat alerta dels perills del pensament únic i la intolerància. Perquè si no anava a ressonar en nosaltres, quan el règim soviètic ja fa quinze anys que ha desaparegut? El que criticava la versió dels 56 era aquesta forma de renuncia a ser una persona que implica el totalitarisme. El que fa humà és l’emoció, l'amor i el dissentiment cap a les tesis majoritàries, sovint fruit únicament de l’esperit gregari.
http://www.youtube.com/watch?v=Mc431KD7-vM
Una de les seqüències més esgarrifadores d’aquest cicle paranoic dels ultracossos es veu a partir del quart minut del següent enllaç: quan les còpies de persones s’han apoderat per sencer de la societat, quan tot sembla igual però en realitat tot és diferent, el pols de la vida urbana unificat, dirigit cap a un objectiu comú, eficient però tanmateix maligne, sense interessar-se pel bé individual. I de sobte tots els ultracossos es reuneixen i s’acaba el miratge.
http://www.youtube.com/watch?v=2aTDEQigKTA
Aquesta crítica al pensament únic quedava encara més palesa a la versió del 78. Recordem, Ronald Reagan a punt de fer-se amb el poder. Tota una nova ideologia que surt des de Chicago però aspira a controlar el món. L’eix del mal caurà, es produirà el final de la història mitjançant un xoc de civilitzacions que deixarà com a poder total el pensament únic –que, òbviament, té raó. 1978, Reagan i el seu nou matí a Amèrica. Una societat amb una direcció col·lectiva única, amb una ideologia econòmica i política única, amb un model de persona únic. It’s morning in America com a lema de campanya. Els rivals han de ser humiliats, les idees diferents eliminades, solament poden quedar els ultracossos. La gent té la mateixa aparença però ha canviat per dins. Han matat les emocions, especialment la compassió i l’amor.

Com ja anunciava la pel•lícula, els ultracossos anaven a guanyar. Era inevitable. La forma més subtil i per tant elaborada de totalitarisme tenia que ostentar el poder. El resultat 30 anys després? El món es troba en el mateix punt que a l’any 78, solament que les dos grans experiències totalitàries que aspiraven a aniquilar al rival (a l’altre) s’han enfonsat: el comunisme soviètic enterrat i oblidat, el neolliberalisme tardocapitalista donant les darreres sacsejades.
Què ens queda? Dons a una part important de la població, madurar, ser conscients de què exigeix de nosaltres un societat democràtica justa: pensament crític, desconfiança cap al poder, cap a qualsevol poder, i una idea de justícia col•lectiva i tendència cap a la igualtat econòmica que no impliqui el final de la llibertat individual. I lluitar tant com es pugui contra el poder, corruptor per defecte. En definitiva: madurar.
Perquè, malgrat el que sembli, els ultracossos estan donant el darrer alè. Han tingut trenta anys per governar i ja coneixem els resultats.
It’s cold night in America.