Els serveis d'Intel·ligència nord-americans mecenes de la cultura (art i política, 1/8)

La investigació de Stonor Saunders a La CIA y la Guerra Fría cultural posa de relleu com l’agència d’intel·ligència nord-americana va dedicar esforços i milions en contrarestar la bona imatges que tenia el comunisme soviètic, sobre tot el president de la URSS, Joseph Stalin, després de la II Guerra Mundial, una bona imatge creada pels fets de la guerra, sobretot la heroica resistència de Stalingrad, però també paradoxalment pels esforços propagandístiics dels propis governs nord-americà i anglès. Mentre va durar la lluita contra el nazisme,  Stalin va ser presentat com el bon Joe.

A més, el comunisme soviètic estava infiltrat en l’estructura de poder al sector cultural; la intel·lectualitat, com a mínim la més prestigiosa, era d’esquerres quan no directament prosoviètica. Amb Sartre o Brecht al capdavant, el projecte soviètic portava molts anys persuadint de les seves bondats al món de la cultura, de manera que quan va ser evident que amb el marc de la Guerra Freda s’iniciava una nova fase històrica, els serveis d’intel·ligència  nord-americans van decidir posar molts diners per la guerra de propaganda; van infiltrar-se en àmbits parnassians, van subvencionar conferències, van fundar reviste; el més important, van complimentar generosament intel·lectuals i artistes. 

Com sembla que va dir el president Eisenhower: «Nuestro objetivo en la guerra fría no es conquistar o someter por la fuerza un territorio. Nuestro objetivo es más sutil, más penetrante, más completo. Estamos intentando, por medios pacíficos, que el mundo crea la verdad. La verdad es que los americanos queremos un mundo en paz, un mundo en el que todas las personas tengan oportunidad del máximo desarrollo individual. A los medios que vamos a emplear para extender esta verdad se les suele llamar "guerra psicológica". No se asusten del término porque sea una palabra de cinco sílabas. La "guerra psicológica" es la lucha por ganar las mentes y las voluntades de los hombres.»

Per guanyar aquesta batalla, els serveis secrets van organitzar societats encarregades de difondre mitjançant els òrgans culturals convencionals (revistes, congressos, festivals) les idees més apropiades per afavorir el capitalisme a la manera nord-americana, adreçant-se sobretot a intel·lectuals i artistes d’esquerres, però que no simpatitzessin amb el comunisme soviètic. Les estratègies eren més pròpies del vell conservadorisme (aconseguir silencis còmplices gràcies als diners) que al neoconservadurisme (hegemonia produïda per l’eliminació del rival, convertit en enemic).

La dificultat era màxima; a més de pel tradicional esquerranisme del sector de la cultura, s’hi sumava que a Europa, camp de batalla d’aquestes idees, es vivia una onada d’antiamericanisme (contrari als Estats Units, es sobreentén), fruit tant de la propaganda soviètica com per raons endògenes –construcció de bases militars fixes nord-americanes en territori europeu, per exemple–. Saunders explica alguns dels casos de guerra bruta en que la CIA va intentar enfonsar rivals mitjançant pràctiques de guerra brutes, accions que es van agreujar els anys seixanta, amb la contestació contra la guerra del Vietnam.

Seguint una estratègia de seducció cap als elements no soviètics de l’esquerra, i encara que sembli estrany, la CIA, de manera encoberta, va participar en la creació cultural, sobretot als Estats Units i a Europa, com a mecenes encobert de molts projectes. Va organitzar també festivals luxosos, com el d’Obres mestres del segle XX, a París, amb alguns dels millors músics, escriptors i exposició d’obres dels grans artistes plàstics del moment, feta amb un pressupost altíssim i finançada per l’agència, o igualment el Congrés per la llibertat cultural. A més, va ajudar a publicar més de mil llibres durant els inicis de la Guerra Freda.

Paral·lelament es desenvolupaven les pràctiques inquisitorials del comitè d’activitats antiamericanes, dirigit pel senador McCarthy, que aplicava recursos propis dels estats totalitaris a una democràcia liberal, com la prohibició de llibres o la persecució d’autors.