Probablement Ubik sigui considerada la millor novel·la
de Philip K. Dick. Em sembla una novel·la fonamental en la seva trajectòria,
potser la que serveix de pont entre el vell estil de l’escriptor, dins la
ciència-ficció pulp tradicional, amb més acció, per anar cap el Dick més
clarament hermètic, interessat en les relacions entre els personatges, en els
contactes entre ells i forces metafísiques que tenen la potència de transformar
l’individu, en l’excentricitat temporal o identitària. Un Dick que va anar
agafant forma durant anys, influït entre altres factors per drogues psicodèliques,
però que es va consolidar definitivament després de la seva experiència mística
de l’any 74. Aquest segon Dick, evolució i depuració del primer, té la seva
primera obra mestra en aquest Ubik; amb tot, em semblen superiors les darreres
novel·les, centrades en la intel·ligència artificial Valis.
La desaparició
d’uns quants telèpates, entre ells el que té més potencia de tots, neguiteja el
propietari d’una corporació, que tem una estratagema de la competència per
atacar els seus interessos. Va a
consultar el cas amb la seva dona, amb la peculiaritat que aquesta està en un
estat proper a la mort, criogenitzada, però amb qui encara pot comunicar-se
mitjançant una tecnologia que el connecta amb la seva limitada activitat
cerebral d’hibernada.
Per lluitar
contra els telèpates reuneix uns quants treballadors de la seva empresa que
formen una cosa així com un departament d’antipsis, persones que tenen el poder
de neutralitzar els poders psíquics. Entre ells, hi ha un personatge amb un talent
molt peculiar, una noia que pot anar mentalment al passat per modificar-lo
segons el seu desig i que així canviï el present. L’escriptor concreta aquesta
idea fent que, per demostrar com funciona la seva capacitat, l’ambient en el
que estan els personatges i les seves circumstàncies canviïn una mica, amb
irrupcions d’altres temporalitats.
Degut a la lluita
entre dos empreses mor el director d’una en una estranya explosió. Els que
estaven amb ell sobreviuen, però comencen a experimentar una relació amb el
temps singular: els objectes que hi ha al seu voltant pateixen una degradació
ràpida, el menjar es fa malbé, les cigarretes perden l’aroma, les monedes
deixen de ser de curs legal.
I no només ells:
el món sensible està perdent la seva força vital, com si embellís molts anys en
una hora i alhora patís una regressió, com si la fletxa temporal anés en sentit
invers. Els que ho viuen es pregunten si no serà un problema només d’els que
van sobreviure a la bomba; no estarà afectat únicament el món que entra en
contacte amb ells, amb una derivada de la qüestió filosòfica de l’arbre que cau
al bosc sense que ningú ho senti? Pot envellir només el que entra al seu radi
d’acció? Serà una mena de joc disposat per a que ells el juguin? A més, els
fets fan que comencin a sospitar que en realitat a la detonació va passar
exactament el contrari del que havien cregut: i si tots ells van morir i el seu
cap va ser l’únic supervivent? Potser el que estan vivint constitueixi una mena
de realitat subtil post-mòrtem.
En un missatge
que els hi deixa el cap de l’empresa hi ha la famosa sentència d’aquest llibre:
tu i els altres esteu morts; jo estic viu.
No hay comentarios:
Publicar un comentario