La saga de los Marx, Juan Goytisolo

La saga de los Marx, escrita per Juan Goytisolo, parteix d’un anacronisme molt inventiu: rescatar l’entorn familiar del pensador i economista Karl Marx però traslladant-lo al present (als anys noranta, present de quan l’autor va escriure la novel·la) , posant les seves teories en contrast amb el món del capitalisme avançat i alhora fer que es plantegi aquestes idees com una resposta a la situació del sistema globalitzat, els emigrant il·legals, el pes de la televisió, etc. Un doble anacronisme.

La anècdota de la novel·la és que la família Marx ha sigut testimoni dels cent anys del marxisme i de la seva caiguda en barrina a finals dels vuitanta, després de molts anys de perllongada crisi; els Marx, sobretot el patriarca Karl, comenten algun d’aquests episodis. De manera indirecta, però, es va transmeten la necessària informació  sobre l’ésser humà i la seva família, a propòsit les constel·lacions d’esquerres, dels grups d’ideologia burgesa que se li van enfrontar durant els segles XIX i XX, així com sobre el món de l’edició als anys noranta.

Un dels grans encerts de la novel·la consisteix en arrancar un personatge tan icònic com Marx de tots els elements que el connoten, de l’industrialisme d’horaris de 14 hores, nens amb la cara negra d’entrar a la mina o matances en les colònies, i en canvi fer-lo passejar per una metròpolis tardocapitalista per descriure la seva sorpresa pel que veu, la continuació del liberalisme o els comentaris burletes que li provoca la propaganda comunista que l’ha santificat. El joc anacrònic constitueix un dels grans caramels per al lectors oferts per Goytisolo.

Malgrat resultar tan sucós l’anacronisme, el suposat editor de la novel·la es queixa al transsumpte d’escriptor.  La saga de los Marx es va publicar als anys noranta, en plena efervescència de la metaliteratura; un dels més grans escriptors en l’àmbit hispànic en aquestes arts és precisament Juan Goytisolo. El transsumpte d’editor justament es queixa de tots els anacronismes inclosos a la història. Ell espera una novel·la històrica corrent, amb suposada profunditat psicològica, descripcions d’ambients i personatges, a la manera realista balzaquiana, subjecció a la trama... mentre el que li porta Goytisolo és una altra cosa, no ben vista per l’editor, precisament. 

Els constants atacs de l’editor, que vol aconseguir la típica novel·la històrica, amb un estil i gust adaptats al mercat, amb consegüent pel·lícula i col·loqui televisiu, donen per a molta vis còmica. La metaficció li permet a l’escriptor algunes excursions en l’humor, tal i com es propi d’un llinatge com el de Goytisolo amb noms com Cervantes, Sterne o coetanis com Pynchon o Torrente.

De manera que a intervals l’escriptor suspèn la fabulació anacrònica per endinsar-se en els secrets de cuina de la creació literària i de l’edició; les discussions amb l’editor li serveixen per a expressar les decisions estilístiques que ha pres, unes decisions que, per exemple, trenquen amb les normes de puntuació. L’escriptor barceloní descriu amb la seva habitual perícia tècnica, imita discursos de les diverses faccions d’esquerra, converses quotidianes dels Marx en un to més costumista i humorista que tirant cap a la transcendència, la caricatura no exempta de sensibilitat i d’empatia.

 .

Finalment, un altre punt a favor de La saga de los Marx, es troba en alguns episodis de força visionària, molt present en Goytisolo per aquells anys, com acredita La cuarentena, la novel·la anterior a aquesta. Per exemple, en un capítol Marx veu als profetes jueus que li recriminen la seva postura. El pare de Marx s’havia convertit al cristianisme per poder mantenir el seu estatus; segons sembla, no havia transmès cap tipus d’educació al seu fill sobre la tradició jueva. Els grans profetes se li apareixen i li censuren.