It's hard to be a man in the city (Herzog, Saul Bellow)

Saul Bellow és un escriptor que, malgrat elogiar-lo, li mereix a Harold Bloom certes prevencions. A El futuro de la imaginación (recollides aquí) li lloa el talent dickensià per a construir grandiosos personatges secundaris i per arrossegar al lector amb el seu humor i la força narrativa, però l’acusa de construir un personatge central deslluït i en el qual s’hi troben massa característiques del propi Bellow, el que tenyeix i malmet les descripcions de les dones herzogianes. A més, un altre lector de garanties, David Cuscó, ha reconegut que en cap cas ha pogut avançar en la lectura de novel·les de Bellow, i això que ho ha provat amb vàries.

La seva novel·la generalment considerada com a més reeixida,  Herzog, s’inscriu en el tipus de narració realista però de tall psicològic que mostra què és viure en el món contemporani, en aquest cas a principis dels anys seixanta als Estats Units. Un home acabat de divorciar per segon cop passa l’estiu immers en plena confusió mental. Mentre redacta mentalment cartes a les més diverses personalitats, ja del seu entorn, ja famoses, fa una revisió de la seva vida, anhels, fracassos, frustracions.

El relat es basa en la descripció d’escenes segons els recursos del realisme que vol transmetre sensació de versemblança, però amb variants significatives. Bellow fa un estrany ús de la tercera persona, completament trampós, que és en realitat una primera persona encoberta; per exemple, només verbalitza el que pensa un dels personatges, Moses Herzog, el protagonista. La veu narrativa en realitat opera com un desdoblament del propi Herzog. Les irrupcions en els pensaments de Herzog no estan marcats per cap marca tipogràfica distintiva (cometes, acotacions), el que torna més complexa i alhora més fluida la narració –suposem que ho va fer pel guany en aquest sentit–. La tercera persona li permet narrar escenes en les que no està Herzog però suggerir que es tracta de fabulacions pensades pel protagonista.

Superposat a aquest relat del que li va succeint al protagonista hi ha les cartes que aquest planteja escriure a les més variades personalitats, des dels interlocutors amb els que es relaciona fins les celebritats mundials. Les cartes fantasiejades sí es destaquen tipogràficament amb unes cursives. Al meu parer, aquesta combinació és el més singular i valuós de la novel·la de Bellow.

La memòria de Herzog fa reviure una munió de persones que han tingut participació en la seva vida, en un procés d’anamnesis amb cert grau de distorsió al·lucinada, pròpia d’una persona alterada pel divorci i per assabentar-se que la dona li feia el salt amb el millor amic –amb derivades homosexuals–. Aquest exercici de remembrança no només informa de la vida de Herzog sinó serveix per a retratar un  ampliéssim elenc de secundaris plens de vida i de singularitat, mitjançant els quals queden apuntats molts temes de la primera meitat del segle XX: la societat consumista nord-americana, la diàspora, els trasbalsos viscuts a Europa, la ruptura de molts emigrants als Estats Units (bé, en aquest cas a Canadà) respecte als seus orígens en l’Europa oriental, la vida de l’artista o de l’home de cultura...

Dos temes destaquen sobre la resta: la fragilitat de les relacions de parella al món contemporani i l’estatus masculí. Herzog evidencia la confusió creada per les noves condicions de vida en un home que fuig de l’estereotip del mascle però que no té gens clar quin ha de ser el seu paper en el joc social. Mentre ho aclareix, va de dona en dona, a la cerca del seu encaix social, cerca condemnada al fracàs, o almenys a un equilibri molt inestable. Herzog descriu com poques obres fins llavors (1964) la crisi de l’home contemporani. Moses Herzog es qüestiona per les relacions de parella i per les diferències entre la masculinitat apresa en comparació amb el la seva experiència al present de la ficció, després d’haver patit el segon divorci i amb tot el seu entorn tement que es torni boig –de motius per la temença no els en falten. Valorat tot, i malgrat els clarsobscurs existents (sobretot fluixeja en les valoracions de les dones de Herzog), crec que el joc formal i la gran vivesa de l’elenc de secundaris valen una capbussada en les seves planes.

Pel que fa a la traducció de la vella edició de butxaca a Llibres a mà, editada per un duet format per Destino i 62, encara que no resulta excepcional (fins i tot contenir faltes), però em sembla prou endreçada. M’agradaria poder anotar l’autor però, en un gest inaudit i gens respectuós, no s’indica en cap punt del llibre. Incomprensiblement, s’indica qui va realitzar la fotografia de la portada però no qui va traslladar el text al català. Potser la traducció no és cap obra mestra, però en cap cas mereix aquest oblit, una mena de damnatio memoriae. Probablement no deu ser important, o com a mínim Destino i 62 no ho consideraven així.  Coses del mercat editorial; en aquest aspecte diria que afortunadament s’ha millorat una mica.