A la novel·la
d’espies postmoderna Quizá nos lleve el
viento al infinito tot és incertesa, amb un protagonista masculí metamòrfic
com Proteu, que pot adoptar la forma de qui vulgui, i unes protagonistes
femenines que en realitat es revelen robots, en una de les grans obres
literàries basada en el tema de la dona mecànica. L’obra de Torrente Ballester
posa en solfa la identitat forta, feta d’una peça, consistent. La boira envolta
als personatges fins i tot en el seu entorn, ja que bona part de la trama,
situada a París i a Berlín, presenta unes jornades en que l’element vaporós ho
impregna tot i submergeix les ciutats en ella.
Publicada l’any
84, encara amb la Guerra Freda com a marc col·lectiu, la novel·la presenta uns
personatges amb personalitats líquides, les pròpies per a exercir la seva feina
d’espies. El punt de partida dóna per a satiritzar el subgènere jamesbondià i
la realitat política del món dividit en dos sectors, escrit amb l’habitual
ironia de Torrente Ballester
Fins i tot es
juga amb el narrador; com passa en el Quixot, tan admirat per l’escriptor
ferrolano-salmantí, el relat de Quizá nos
lleve el viento al infinito forma part d’un text trobat, diferenciant-se
l’escriptor que ho publica de qui ho ha escrit. El narrador de l’escrit és el
Maestro cuyas huellas se pierden en la niebla. Ningú sap qui és, donat el seu poder
de camaleó per a adoptar les aparences d’aquell qui tingui davant, a qui
substitueix a partir de llavors, un poder perfecte si un treballa d’espia. La
seva natura vaporosa li permet colar-se en els sancta sanctorum dels nuclis de poder més hermèticament reclosos,
adoptant la personalitat de qualsevol, inclosos els capitostos dels dos blocs. Amb
tot, no pren únicament la forma; també hi ha una part íntima d’absorció de
continguts, gairebé diríem que metafísica, ja que assimila records i amb això
maneres d’ésser.
L’explicació del
talent del Mestre es justifica per la metafísica de l’Índia; es tracta d’un
poder de metamorfosis rebut dels déus i desvetllat pel poder del ioga sota la
guia del gurú Yajñavalkya,
basat suposem en el llegendari rishi
(savi), gran mestre iogui que impartia les seves lliçons en un bosc de l’Índia.
El gurú vol aconseguir un futur de llibertat per a l’ésser humà, però durant
les primeres metamorfosis el Mestre li agafa gust al joc i prefereix viure la
vida (les vides) abans que emancipar persones.
El Maestro de las
huellas que se pierden en la niebla es debat entre dues dones, Irina Tchernova,
una combinació seductora d’espia i poeta, amb qui acaba compartint amor, mentre
que com antagonista participa l’espia de la CIA Eva Gradner, un robot que vol
matar-lo. La novel·la es situa en l’ambient paranoic de la Guerra Freda; la posició
del narrador és ambigua; el Maestro s’enamora perdudament de l’agent soviètica,
Irina –qui no ho faria?, ja que resulta un dels punts forts del relat– encara
que ho fa des del plànol individual, la qual cosa no implica una defensa de la
URSS.
Pel que fa a l’altre
bàndol, els agents de la CIA no li cauen gens bé, amb el seu maniqueisme, d’una
lògica binària. El govern dels USA ha creat uns quants robots perfectes per a
ser espies, «incapaces de traición,
carentes de ideas propias, obedientes a las consignas» (p. 54). A més, no
pot enganyar-los amb el seu poder de transformació ja que disposen d’un xip que
els permet guiar-se per l’olfacte. El Maestro només canvia l’aspecte visual, la
forma, però el cos continua sent el mateix, matèria prima de les
transformacions, malgrat canviï la corpulència.
El subtext de la
novel·la de espies consisteix en una metaficció que metaforitza precisament amb
les metàfores, agents que adopten disfresses per gaudir de noves identitats,
com els espies. El tema de la novel·la és la polisèmia de signes i la inutilitat
de fixar un sentit unívoc, en una realitat marcada per la metamorfosis.
També hi ha una
lectura hermètica sobre l’Alè únic que va adoptant diverses formes físiques; la
poeta espia soviètica Irina escriu poemes místics després d’anar-se’n al llit
amb el Mestre. De fet, la novel·la s’endinsa finalment en el gnosticisme, però
traslladant la noció de vil matèria a cables i plaques electròniques. L’espia soviètica
Irina, amb qui comparteix amor, resulta ser tanmateix una nina mecànica. Tot
allò viscut ho ha experimentat amb un ser artificial, programat amb altres
propòsits. Clar que, no creuen els gnòstics que el món de la carn ve a ser el mateix?
I el caràcter no predetermina el destí de les persones?
Fins i tot el demiürg
de la poetessa d’avantguarda mecànica, un tècnic jueu –ho anoto perquè s’especifica–,
li va bufar al centre del front, desvetllant una ànima singular. Amb el to
juganer i el tractament de gènere jamesbondià, Torrente Ballester parla de
temes molt complexos, recuperant cosmovisions antigues però encaixant-les en
formes postmodernes.
Per això, potser
hauria sigut més descriptiu titular la novel·la: Con toda seguridad el Soplo nos llevará al infinito. Y a la eternidad.
No hay comentarios:
Publicar un comentario