La polifonia medieval consistia en diverses veus cantant simultàniament línies melòdiques diferents, que es juxtaposen i creen una cançó més complexa que ja no requereix una escolta horitzontal sinó també vertical, per tal de seguir les diverses línies. Un exemple d’una polifonia musical la trobem en la cèlebre composició de Dufay Nuper Rosarum Flores, per festejar la consagració de la Catedral de Florència, Santa Maria del Fiore.
Doncs bé, si algú vol saber quin resultat dóna composar una polifonia segons la sensibilitat modernista, ha de llegir Mentre agonitzo de William Faulkner, polifonia que eludeix els aspectes més elevats de la creació (com si feien els mestres compositors de l’escola de Notre-Dame medieval, amb les meravelles creades per Perótin, o els seus continuadors), per furgar en el patiment, la bogeria i tanmateix la dignitat de la persona, i transcriure-ho amb unes veus que poden utilitzar un registre baix, vulgar.
Doncs bé, si algú vol saber quin resultat dóna composar una polifonia segons la sensibilitat modernista, ha de llegir Mentre agonitzo de William Faulkner, polifonia que eludeix els aspectes més elevats de la creació (com si feien els mestres compositors de l’escola de Notre-Dame medieval, amb les meravelles creades per Perótin, o els seus continuadors), per furgar en el patiment, la bogeria i tanmateix la dignitat de la persona, i transcriure-ho amb unes veus que poden utilitzar un registre baix, vulgar.
A Mentre agonitzo, la novel·la polifònica editada fa la tira d'anys per Proa, Faulkner va aconseguir va aconseguir un objectiu ben complicat: que cada personatge adquirís una veu pròpia, diferenciada de la resta, parles per ell mateix expressant sense filtres el seu punt de vista. La clau de volta de la novel·la rau en que aquests personatges que ho sostenen tot adquireixen la suficient volada. I ho aconsegueixen amb escreix.
Pocs personatges més patètics, orgullosos, simples, admirables, contradictoris, ridículs, que el marit Anse i la seva família de fills sanguinis i bastards portant el taüt amb la matriarca Addie per a ser enterrada lluny de casa, a la ciutat, tal i com li van prometre, més d’una setmana després de la seva mort. Faulkner va retratar una humanitat ferotge però viva, i una visió de l’existència terrible però amb intensitat.
Cada capítol s’organitza mitjançant la narració d’un dels personatges, del nen Vardaman al boig Darl, del patriarca boig Anse a la filla secretament embarassada Dewell Dell, monòlegs que inclouen personatges secundaris i que basteixen un calidoscopi fet de cinquanta fulgors diferents que introdueixen a la vida íntima de la família, en la que el lector va aprofundint.
En aquesta obra, a ben segur del gust d'en Cormac McCarthy, es succeeixen les desgràcies, amb pluges torrencials, rius desbordats, ponts caiguts, pobresa, l'auto-imposició d'un codi d’honor tan grotesc com, potser per això, imponent, els personatges reben ferides, perden les seves mínimes possessiones, són estafats... per les planes apareixen bona part de les misèries humanes i de sobta un raig que il·lumina i mostra el camí per treure la carreta del fang.
Anse i els seus porten el taüt durant tants dies que el cadàver es corromp, desprenent tant pudor que ningú vol apropar-se a ells. I tot per què? Per una promesa sense sentit lògic però duta a terme per uns personatges tan grandiosos com risibles, alhora shakespearians i beckettians, absurds en la seva majestuositat, tots ells parlant per la seva pròpia veu.
Pocs personatges més patètics, orgullosos, simples, admirables, contradictoris, ridículs, que el marit Anse i la seva família de fills sanguinis i bastards portant el taüt amb la matriarca Addie per a ser enterrada lluny de casa, a la ciutat, tal i com li van prometre, més d’una setmana després de la seva mort. Faulkner va retratar una humanitat ferotge però viva, i una visió de l’existència terrible però amb intensitat.
Cada capítol s’organitza mitjançant la narració d’un dels personatges, del nen Vardaman al boig Darl, del patriarca boig Anse a la filla secretament embarassada Dewell Dell, monòlegs que inclouen personatges secundaris i que basteixen un calidoscopi fet de cinquanta fulgors diferents que introdueixen a la vida íntima de la família, en la que el lector va aprofundint.
En aquesta obra, a ben segur del gust d'en Cormac McCarthy, es succeeixen les desgràcies, amb pluges torrencials, rius desbordats, ponts caiguts, pobresa, l'auto-imposició d'un codi d’honor tan grotesc com, potser per això, imponent, els personatges reben ferides, perden les seves mínimes possessiones, són estafats... per les planes apareixen bona part de les misèries humanes i de sobta un raig que il·lumina i mostra el camí per treure la carreta del fang.
Anse i els seus porten el taüt durant tants dies que el cadàver es corromp, desprenent tant pudor que ningú vol apropar-se a ells. I tot per què? Per una promesa sense sentit lògic però duta a terme per uns personatges tan grandiosos com risibles, alhora shakespearians i beckettians, absurds en la seva majestuositat, tots ells parlant per la seva pròpia veu.
En la combinació de les seves veus es torna a aixecar una polifonia però a la manera modernista.
2 comentarios:
Gran novel·la efectivament, l'única que he llegit de Faulkner fins a la data, però em va agradar força. Ara falta continuar... Algun suggeriment?
Potser la més coneguda i accessible de Faulkner sigui Santuari, però a mi em va decebre molt. Per això vaig passar molts anys sense llegir-lo.
Las palmeres salvatges està molt bé. Hi ha una edició en castellà de Siruela tan bona com la majoria de les seves edicions. No he llegit la vella edició de Proa, tot i que la de Mentre agonitzo traduïda per Folch i Camarasa m’ha agradat força.
Salut!
Publicar un comentario