Per Godard, La nostra música, la de la humanitat, consisteix en els crits bèl•lics que uns quants porten cridant des de temps immemorial, arrastrant a la resta a la seva carnisseria. Ara bé, Godard també apunta a un altre tipus de música que tanmateix és la nostra: la de la cultura, que ha d’enfrontar-se (o si més no hauria de fer-ho) a la música de la barbàrie.
Godard va estructurar aquest híbrid de documental i ficció utilitzant una estructura tripartida, amb la qual s’articula un cosmos que copia al de la Divina comèdia, amb Infern, Purgatori i Paradís. L’Infern es presenta com l’impuls bèl•lic de la humanitat, amb imatges documentals de moltes guerres i també seqüències de pel•lícules de ficció. Moltes de les imatges d’arxiu pertanyen a la guerra dels Balcans, imatges doncs realistes, fragments despietats de la guerra i els seus resultats extrets de material d’arxiu.
En aquesta primera part es fa palès l'influx d'en Chris Marker. Com ja vam apuntar, la llavor de Marker en l'assaig cinematogràfic va germinar en companys de generació, com un de talent superlatiu, el senyor Godard, influx palès sobretot en la fase en que les seves obres abandonen la convencional trama de ficció. A La nostra música, per exemple, o a Histoire (s) du cinema. D’una banda hi ha les imatges, d’arxiu o de clàssics de la ficció, de l’altra, un discurs que va teixint un relat poètic; molt similar en això a Sense sol, de Marker, un terreny d’hibridació on es conjuga el millor de la ficció i de la no-ficció. Com a resultat, en aquest Infern Godard va crear un altre assaig fílmic ple de creativitat, poesia i saber cinematogràfic.
Per la seva part, el Purgatori mostra un viatge de Godard a Sarajevo per a unes jornades, amb entrevistes a diversos personatges, com Juan Goytisolo, i les típiques escenes simbòliques marca de la casa. Aquesta part concentra el Godard discursiu, barrejant poemes aliens amb reflexions o metàfores escenificades. La poca bellesa d’aquests conflictes es concentra en els derrotats, al cap i a la fi ells experimenten la situació més humana. Quants guanyen i quants perden? L’obsessió pel triomf amaga aquest buit. Una seqüència a la biblioteca de Sarajevo, mostra les conseqüències d’una guerra concretades en la destrucció de la biblioteca. Mentre tant, Juan Goytisolo recita un poema, i el concepte d’autoria es va dissolent. La màgia de l’escena pertany a Godard o a Goytisolo?
També s’interroga pels límits entre la primera gran divisió cinematogràfica: ficció i no ficció. El documental tendeix cap a la ficció, la ficció cap el documental; l’obra qüestiona les barreres conceptuals entre tots dos àmbits. Al cap i a la fi, no és diu que la vida és més insòlita que qualsevol ficció, o que algunes ficcions són reals com la vida mateixa? A La nostra música ficció i documental participen l’un de l’altre.
En una seqüència de les que marquen la diferència entre Godard i la resta reflexiona sobre el conflicte d’Israel i Palestina mitjançant analogies cinematogràfiques. Tot explicant com funciona el pla-contraplà i les diferències entre documental i ficció. Des del 1948 Israel viu dintre d’un pla cinematogràfic en que es veu l’arribada dels colons en vaixell, mentre que Palestina viu el contraplà dels que es llancen a l’aigua fugint dels trets dels colons, per acabar morint ofegats; Israel explica la seva història segons els gèneres cinematogràfics de ficció, mentre que Palestina s’ha d’explicar a ella mateixa segons el codi dels documentals.
Al tercer nivell hi ha situat un paradís post-mòrtem rodejat per una tanca i vigilat per soldats. El Cel segueix les pautes convencionals, enclavat en paratges naturals, amb abundància vegetal, marines, la fressa de les fulles, amb gent jugant o simplement en silenci meditatiu; a més, en un toc típic del cinema de Godard, al Cel s’hi llegeix. Clar que, si ni tan sols es llegeix a la Terra... Godard espera que al Cel, lloc de benaurança completa, si es produeixi aquest miracle i la població llegeixi. Desitgem que no sigui demanar massa.
Godard va estructurar aquest híbrid de documental i ficció utilitzant una estructura tripartida, amb la qual s’articula un cosmos que copia al de la Divina comèdia, amb Infern, Purgatori i Paradís. L’Infern es presenta com l’impuls bèl•lic de la humanitat, amb imatges documentals de moltes guerres i també seqüències de pel•lícules de ficció. Moltes de les imatges d’arxiu pertanyen a la guerra dels Balcans, imatges doncs realistes, fragments despietats de la guerra i els seus resultats extrets de material d’arxiu.
En aquesta primera part es fa palès l'influx d'en Chris Marker. Com ja vam apuntar, la llavor de Marker en l'assaig cinematogràfic va germinar en companys de generació, com un de talent superlatiu, el senyor Godard, influx palès sobretot en la fase en que les seves obres abandonen la convencional trama de ficció. A La nostra música, per exemple, o a Histoire (s) du cinema. D’una banda hi ha les imatges, d’arxiu o de clàssics de la ficció, de l’altra, un discurs que va teixint un relat poètic; molt similar en això a Sense sol, de Marker, un terreny d’hibridació on es conjuga el millor de la ficció i de la no-ficció. Com a resultat, en aquest Infern Godard va crear un altre assaig fílmic ple de creativitat, poesia i saber cinematogràfic.
Per la seva part, el Purgatori mostra un viatge de Godard a Sarajevo per a unes jornades, amb entrevistes a diversos personatges, com Juan Goytisolo, i les típiques escenes simbòliques marca de la casa. Aquesta part concentra el Godard discursiu, barrejant poemes aliens amb reflexions o metàfores escenificades. La poca bellesa d’aquests conflictes es concentra en els derrotats, al cap i a la fi ells experimenten la situació més humana. Quants guanyen i quants perden? L’obsessió pel triomf amaga aquest buit. Una seqüència a la biblioteca de Sarajevo, mostra les conseqüències d’una guerra concretades en la destrucció de la biblioteca. Mentre tant, Juan Goytisolo recita un poema, i el concepte d’autoria es va dissolent. La màgia de l’escena pertany a Godard o a Goytisolo?
També s’interroga pels límits entre la primera gran divisió cinematogràfica: ficció i no ficció. El documental tendeix cap a la ficció, la ficció cap el documental; l’obra qüestiona les barreres conceptuals entre tots dos àmbits. Al cap i a la fi, no és diu que la vida és més insòlita que qualsevol ficció, o que algunes ficcions són reals com la vida mateixa? A La nostra música ficció i documental participen l’un de l’altre.
En una seqüència de les que marquen la diferència entre Godard i la resta reflexiona sobre el conflicte d’Israel i Palestina mitjançant analogies cinematogràfiques. Tot explicant com funciona el pla-contraplà i les diferències entre documental i ficció. Des del 1948 Israel viu dintre d’un pla cinematogràfic en que es veu l’arribada dels colons en vaixell, mentre que Palestina viu el contraplà dels que es llancen a l’aigua fugint dels trets dels colons, per acabar morint ofegats; Israel explica la seva història segons els gèneres cinematogràfics de ficció, mentre que Palestina s’ha d’explicar a ella mateixa segons el codi dels documentals.
Al tercer nivell hi ha situat un paradís post-mòrtem rodejat per una tanca i vigilat per soldats. El Cel segueix les pautes convencionals, enclavat en paratges naturals, amb abundància vegetal, marines, la fressa de les fulles, amb gent jugant o simplement en silenci meditatiu; a més, en un toc típic del cinema de Godard, al Cel s’hi llegeix. Clar que, si ni tan sols es llegeix a la Terra... Godard espera que al Cel, lloc de benaurança completa, si es produeixi aquest miracle i la població llegeixi. Desitgem que no sigui demanar massa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario