L'ordre mundial en acció (La guerra dels móns, d'Steven Spielberg)

Anem a parlar d’algunes implicacions metafòriques que es poden extreure de La guerra dels móns perpetrada per Steven Spielberg, un dels moments més baixos de la filmografia del noi d’or de la indústria. Com ja sabem, el cinema fantàstic informa de molt més del comprés al missatge explícit.
La trama tan absurda com vertiginosa intenta que l’espectador no pensi en el guirigall orquestrat pel director. Com uns alienígens amb la tecnologia adient per creuar galàxies van a colonitzar un planeta i a aniquilar a la població? Una civilització capaç d’allò encara està tan subjecte a la debilitat alimentària? I poden creuar galàxies però no fan proves per determinar com assimilaran el nou hàbitat? Les fantasies oficialistes de Hollywood estan arribant a un punt de mediocritat intel·lectual que costa d’entendre.
Però bé, acceptem que aquests extraterrestres entre genials i maldestres decideixen convertir la Terra en la seva granja industrial particular. Acceptat la poca traça del pla inicial, trobem de nou dificultats en acceptar cada una de les seqüències, com per exemple la del primer atac. Una de les curiositats dels atacs extraterrestres és que els seus raigs destructors tenen una espècie de sensor que sap destriar entre les víctimes. D’aquesta manera, mata a tots aquells que estan al voltant del protagonista Tom Cruise (o la seva família) però eviten apropar-se perillosament a l’estrella. Índex de probabilitats? Bajanades. Meravelles del mètode de composició de plànol amb l’estrella focalitzada al centre patentat per Griffith.

Però anem a aprofundir en la trama i a reflexionar sobre els missatges inclosos per Steven Spielberg. L’analogia més clara del film es troba en l’equivalència entre el terrorisme i els extraterrestres. Si els marcians (planeta roig) dels cinquanta encobrien als soviètics, els aliens del dos mil porten turbant. Que algú compari el poder destructor soviètic amb el terrorisme, per més internacional que sigui, ja ha de motivar certa recança cap al resta de l’obra.
Però és que es pot invertir el missatge de l’autor i en aquest procés d’inversió trobar un retrat molt més difícil de la realitat actual. Per exemple, la qüestió del petit grup de poder que aprofita un armament tecnològicament avançat per tal d’explotar a la majoria. Els extraterrestres es comporten com si fossin els rectors del nou ordre mundial, sangoneres xuclant l’energia del noranta cinc per cent de la població. L’actuació de l’F.M.I., les oligarquies mundials, et altri es comparable amb la dels extraterrestres, tot i que més discreta, és clar. Els extraterrestres deuen pensar el mateix que l’F.M.I.: per què preguntar-nos per raons alienes tenint pròspers negocis amb els quals fer-se rics i armament per protegir els seus interessos?
Amb aquesta lectura invertim el missatge adotzenat de Spielberg, malgrat que no distorsionem la pel•lícula: solament canviem els destinataris de les al•legories implícites. Els extraterrestres no són terroristes, en absolut. Es coneix cap grup terrorista que posseeixi una tecnologia superior a la dels poders fàctics? No, l’equivalència resulta molt més apropiada d’aquesta manera, comparant-los amb els que han organitzat un ordre que consumeix tota la energia terrestre en el propi benefici del seu reduidíssim grup, aliens que aniquilen tot al seu pas, mentre que humans de la pel•lícula representarien al noranta cinc per cent restant de la humanitat, així com als animals, plantes i minerals, tots ells (nosaltres) cosificats fins al punt de que esdevenen simple sang amb la que alimentar la gana dels extraterrestres de l’elit, explotadors gràcies al seu armament.

Amb tot, encara manca el còmic final, de tal proporció que es pot considerar no solament un dels moments més carrinclons dels darrers anys al cinema mundial sinó un ridícul majúscul.
Ja no de manera inversemblant, sinó amb una nova categoria que supera allò miraculós per explicar-se, dels pocs supervivents de la matança extraterrestre gairebé tots pertanyen a la família d’en Tom Cruise, i això malgrat que no es troben al mateix lloc i que les seves circumstàncies han esdevingut mol diferents. Potser aquests són els benèfics efectes de la Cienciologia. Sembla que malgrat l’aparença de film de ciencia-ficció terrorífica, amb un tractament que pretén certa duresa formal i de contingut (és molt més despietada que la versió dels cinquanta, el que denotaria un món més dur ara que als cinquanta, en plena guerra freda; no sembla estrany?), en realitat formi part del subgènere de fantasies Disney. Hi ha coses que mai canvien, i una d’elles és la fórmula Spielberg d’entreteniment familiar. Cal espectacle per tal de que el nou/vell ordre mundial es distregui, i el senyor Spielberg sap preparar shows com cap altre.