L’assassinat del somni americà, o Easy rider

Easy rider, traduïda lisèrgicament per Buscando mi destino, en teoria la pel·lícula que plasma els ideals revolucionaris del hippisme. Amb tot, aquests no estan massa allunyats de l’American dream: viure lliure, gràcies a un mateix, independent, ruralitat, recerca del propi destí.

Curiosament, els seus creadors (en Hopper, en Fonda i l'escriptor contracultural Terry Southern) estaven molt més interessats en revolucionar els temes del cinema que no pas el seu llenguatge ni l’estructura narrativa. L’argument ofereix la glorificació de dos camells amb un tractament que la tradició utilitzava pels herois dels westerns, aplicat a dos outsiders jutjats com a perillosos per la societat benpensant. Així, un espectador hippy solament tenia que substituir la cara de John Wayne per la seva i somiar amb una vida aventurera i gloriosa, amb un final, això sí, adequat pels valors dels seixanta (viu ràpid i mor jove).

Ara bé, la història pretesament contracultural s’explica amb pràcticament els mateixos recursos que un western de l’època, utilitzta els mateixos decorats i idèntica estructura diegètica. Si per cas, exhibeix també certs trets superficials –zooms, intercalar fotogrames de la vella escena i de la nova- per incardinar-la en les models dels seixanta. Poca cosa si es compara amb l’avantguarda, però no la dels seixanta sinó la dels vint –com podria demostrar la mateixa La coquilla et le clergyman.

Però mentida, amb Easy Rider sí comença una nova forma audiovisual: la fèrtil senda dels videoclips, amb els dos herois rodant per l’oest Americà mentre sona un tema de rock, gran plaer pels admiradors de The Byrds, The Band, Jimmy Hendrix, o Steppenwolf, amb les imatges ja mítiques del seu Born to be wild i els dos grenyuts travessant les Rocalloses.

Amb tot, no es pot critica aquest us dels convencionalismes narratius, ja que és precisament la part més tradiconal del film, la potència clàssica de certes imatges, el “professionalisme”, el que sosté millor la pel•lícula i el que ha envellit millor. Per trobar veritables indagacions en l’estètica i narrativa hippy, resulta més convenient veure pel•lícules de sèrie B de l’època, obres underground, o altres gèneres artístics menys massificats, com cert video-art de l’època.

La part més innovadora la trobem en tot l’episodi a Nova Orleans, tant la seqüència al Mardi-gras (rodada amb càmera de 16mm.), com quan els personatges es prenen un àcid i la narració pren per fi camins més agosarats, encara i així limitats per un molest psicologisme tòpic, però creatius en qualsevol cas, que era del que es tractava.

(Ho afegeixo traduït al francès, únic enllaç que he trobat amb tota la seqüència.)

Després d'això, ja solament quedava firmar la defunció del somni americà, tal i com queda simbolitzat a la darrera escena del film. Encara quedaven uns quants anys per a l'arribada de Ronald Reagan i el seu American dream returns.

El gest

Gest.
S'han traçat molts paral·lelismes entre els herois de Kafka i Charlot, però seguint en la línia d'estudis sobre la seva gestualitat, tal i com va fer Benjamin, podríem trobar-ne vincles força evidents entre l'escriptor de Praga i el cinema d'avantguarda dels vint i els trenta, per exemple a La coquille et le clergyman, obra de Dulac però adaptant idea i guió d'Artaud, pel·lícula de la qual existeixen diverses versions canviant l'ordre de les escenes.
Gestualitat.
Artaud i Kafka: gestualitat, encara que, a diferència de l'Expressionisme o de l'Expressionisme Abstracte, gestualitat on l'important és el gest en si, signe o significant, però no el seu sentit ni el món interior de qui el traça, que de fet ja es troba en la superfície. Gestualitat pel propi signe i sense emoció, per superar la pròpia individualitat. Orígens d'una nova forma de persona, futur en el passat de les velles tradicions i no en el mite del progrés.
Expermientació.
Una vella pel·lícula d'avantguarda amb banda sonora electrònica del grup Dr. Octagon, gairebé com una sessió de videojockey.

Idea interessant tot i que no del tot ben resolta.

Perfils de Les afinitats electives

(Constable, Salisbury cathedral from the Bishop's grounds)

Una de les vàries claus de lectura que ofereix Goethe a les seves Les afinitats electives consisteix en interpretar-la com tractat d’estètica i com a resum de la història de l’art. Diverses reflexions sobre teoria artística amenitzen de forma més o menys explícita la novel·la.
En els diversos edificis que es construeixen en els episodis podem veure-hi una analogia amb les diverses fases de la història de l’art, des de la construcció en ple bosc de fases prehistòriques a la elegància i senzillesa grega, la festa fastuosa romana, l’església pel recolliment gòtica. Totes aquestes fases es reflecteixen en aquest mateix ordre en la novel·la.
O no es pot interpretar com a metàfora de la pintura renaixentista l’episodi del retaule vivent? Mimesis, primacia de l’arquitectura amb la seva concepció de l’espai (la caixa renaixentista derivada dels esbossos per a l’edificació), el punt de fuga... En definitiva: la caixa feta quadre amb persones de carn i ossos.
De fet, molts dels personatges se n’ocupen d’una o altra disciplina artística, com el pintor anglès d’espais pintorescos, l’arquitecte, el capità ordenant els jardins...

(Constable, Dedham Lock and Mill)

Un altra aspecte interessant el trobem en l’esperit de l’època, del qual potser Goethe va esdevenir escriptor per antonomàsia, unint el Neoclassicisme amb el Romanticisme: un escriptor, dues sensibilitats, un talent immens. Les afinitats electives destaca molt en l’aspecte formal, d’una elegància dòrica (suposo que a Goethe l’hauria agradat aquesta qualificació). Els personatges passegen pel bosc, amb la natura com a temple i com a espai de l’home romàntic. Si algú desitja un tast de l’esperit europeu cap al 1800, aquí trobarà una de les obres cabdals.

(Constable, Boat building near Flatford Mill)

Amb tot, l’autor no ens obsequia únicament tractats d’art. La novel·la ofereix moltes altres facetes. Per exemple una reflexió metaliterària, com el conte que Goethe va afegir de manera plenament justificada poc abans del moment climàtic, respecte al qual també va reflexionar Walter Benjamin. El conte s’articula com possible germen de la història, i juga a avançar un final de conte de fades a la història dels protagonistes.
Ara bé, serà el final adequat per a una obra amb aspiracions de versemblança? De fet, el joc de miralls encara es desdobla més, ja que aquest conte esdevé la versió llegendària d’un episodi situat cap al principi de la història. Text, dintre del text, fabulació del propi text i possible anticipació de la resolució del text.

(Goethe per Tischbein)

Les afinitats electives també juga amb l’element pitagòric, aplicant una de les seves tesis essencial, la de cercar les correspondències del microcosmos en el macrocosmos i a la inversa. En aquest cas, com es propi d’una obra en plena Il·lustració, la analogia pren terminologia científica, amb la teoria de la doble parella química que es trenca i es refà intercanviant-se els elements amb l’altre parella.
Un dels darreres plaers obsequi de Wolfang Goethe és tornar a llegir fragments narratius en aquesta època d’excés d’escenes. L’amic Goethe ofereix tota una lliçó de com combinar tots dos tipus de fragments, un dels trets fonamentals de l’art i la tècnica novel·lística en sentit clàssic del dinou.
En definitiva, i com tants autors de la cultura germànica, Goethe va seguir a Kant, i va crear una obra d’art com un espai autònom en el que apartar-se del món i meditar.

A la recerca de la nit recordada

Concentrar en una obra tots els records d'un moment vital o una vida, i no tant en una ordenació jeràrquica del més important, sinó d'allò que ha quedat gravat en la memòria, un rastre de les imatges, gairebé com les persistències retinianes. Crear una obra on es destrueixi la seqüència temporal i la concepció causal del temps, esborrada la fletxa agustiniana, transformada per la memòria, veritable demiürg. Les teories de Bergson com a motiu d'inspiració.

Algú podria pensar que hem definit breuement A la recerca del temps perdut de Proust, però no, es tracta Ricordi di una notte, de Luigi Russolo, pintura de l'any 1912 que anticipa els pressupostos de Proust, però aplicant-los a una única nit.

Les modes culturals han imposat un estereotips sobre els futuristes que potser no s'ajusten del tot a les seves obres. Russolo mereix ser revisat.

Sathyagraha

Sathyagraha, la lluita per la veritat de Gandhi fonamentada en la doctrina jainista de ahimsa, no-violència.
Sathyagraha, òpera de Philip Glass estrenada a l'any 80, amb llibret del mateix autor i de Constance de Jong.
Tots dos autors van adaptar la Bhagavad Gita hindú, capítol del Mahabharata ja referit en una entrada anterior; per la seva part, en escena (una posada en escena treballada amb molta cura) es representen diversos episodis de la vida de Gandhi: la decisió de treballar per la justícia social, l'arribada a Sudàfrica, les lluites...

Cada un dels tres actes es col·loca sota la advocació d'un patró emblemàtic: el primer Tolstoi, fonamental pel pensament gandhià, en el segon Tagore, coetani i amb qui Gandhi va discutir en alguna ocasió, en el tercer Marin Luther King, hereu de la labor de la lluita pels drets civils i la no violència.
Una delícia per a qui li agradin les cortines sonores, trobada minimalista d'inspiració oriental.
Escena del primer acte, moment en que Gandhi decideix passar a l'acció, inspirat per la Bhagavad Gita. Disculpes per la mala qualitat del so, inevitable en aquest mitjà:

Lluisss!!!

Gràcies als comentaris del blog Who's there (xamfra.blogspot.com) m'assabento d'aquesta perla del molt fotogènic Eduardo Mendoza.
D'això se'n diu quedar retratat per a la posteritat, però no Kakfa, sinó el guanyador del premi Bocamoll. Llegir l'obra de Kafka? No llegir, sinó rellegir tants cops com es pugui. Altres autors, en canvi, no sobreviuen ni a la primera lectura.

Pícnic a la vora del camí: Bukowski en una trituradora de carn

Stalker.

Però atenció, Stalker dels germans Strugatski i no de Tarkovski.
Per començar, constatar una suposició prèvia: la novel·la no presenta gairebé cap punt d’unió amb la genial pel·lícula. Si els fotogrames vessen màgia, poesia, misteri, discurs hermètic, en les pàgines es tradueix en una convencional trama de visita alienígena amb conseqüències en la societat humana.
Potser el divers tractament del protagonista serveixi com a emblema del canvi. Poden presentar-se sota la mateixa vestimenta dos personatges més diferents? Red Shuhart té més d’estraperlista que de dostoievskià defensor de la fe. Algunes escenes de borratxera seves recorden a Bukowski buscant brega en el bar, sempre amb la rèplica als llavis –o als punys-, intrèpid, un Han Solo barrejat amb en Sam Spade. I va a la Zona bàsicament per calés, fins al punt de sacrificar altres persones si esdevé necessari. Afany de veritat o esperança?: miratges per a somiatruites. Res a veure amb el místic entotsolat dels fotogrames.

També en la concepció temporal trobem diferències: el que per Tarkovski succeeix en un dia –dia mític, fantàstic, atemporal-, aconseguint concentrar els fets, pels Strugatski es converteix en quatre vistes temporals preses durant una dècada, cartografiant el pas del temps i la inexorable llei del canvi perpetu. Parlem de canvi o de procés i no d’evolució.

Red passa per l’estat de un jove solter treballant pel govern en les visites a la Zona, a casat i en l’atur, sense esperances i amb un fill esguerrat, a la presó (en aquest cas no el veiem sinó que altres parlen d’ell) i de nou a fora, a la recerca de l’aparell alienígena que satisfà el desig més gran, en aquest cas no un falcó negre sinó una bola d’or anomenada la Bola del Món.
Un tret en comú és que tant al cineasta com als escriptors els interessa més el procés dels personatges que no pas l’acció, tret remarcable especialment en els germans Stugratski, ja que ells sí treballen dintre dels límits del gènere, mentre que Tarkovski ja busca explícitament una altra cosa.

Únicament en el darrer capítol, quan Red decideix anar a per la Bola del Món, la novel·la entra en el territori de l’acció clàssica. En la pel·lícula equivaldria al passeig per la Zona i les diverses proves. Ara bé, amb un canvi substancial: el que en la pel·lícula mai arriba a fer-se present, fins el punt que podria prendre’s per una bogeria del Stalker, aquí resulta perill immediat.
La Trituradora de carn tritura carn.

Naked lunch o la sodomització de la persona per l’insecte

(Painting, de Francis Bacon)

Algunes reflexions sobre Naked Lunch de David Cronenberg.
En primer lloc, el cineasta no ofereix una representació mimètica de la novel·la de Burroughs; estructuralment, i al contrari que en la novel·la, la pel·lícula de Cronenberg ofereix una història més o menys coherent i seguint una lògica més o menys causal.
Viatgem a la fantasmagoria paranoica d’un drogoaddicte. Entre altres interpretacions, podríem dir que el cineasta crea una alegoria sobre l’origen del procés creatiu pel que fa a Burroughs, i el que trobem és algú que no tenia que matar el pare sinó l’etern femení, la dona. A més, el protagonista es qüestiona què passa quan es salta un límit. Doncs que descobreix un altre. I més enllà el següent. I el següent.
L’obra indaga tant en la fantasia com en la imaginació creadora, creant un món superposat al físic (o connectant amb ell), amb els diversos nivells que s’interrelacionen. De fet, aquests altres nivells més subtils guien a les persones. I entre les diverses presències que desfilen per la pantalla trobem el reguitzells de semi-insectes o formes inspirades en ells, també les ombres duplicades de persones (la dona i l’amant del protagonista) o el geni del mal Dr. Benway. A banda dels insectes, molts dels habitants del nivell subtil són arquetips humans, des de la dona maltractada a la institutriu, de l’home tot delicadesa que el sofisticat humilia fins a l’artista que viu la creació com una tortura.

La màquina d’escriure gairebé adquireix la categoria de fetitxe. Es transforma en encarnació dels fantasmes de l’autor, o potser és l’autor qui esdevé fantasma carnal de la màquina creadora. Els insectes de lletres són la forma més completa d’aquests fantasmes personals que l’autor carrega a dins. Però Cronenberg no es queda amb aquesta interpretació psicològica: la pròpia màquina d’escriure esdevé una forma metamòrfica dels insectes, i posseeix la ment de l’escriptor. Qui crea, la màquina o l’home, el drogoaddicte o la droga?
Així, la història es redueix a saber què passa quan l’insecte venç a l’home, dit en els termes adients per Interzona. Recorda molt a l’univers de Francis Bacon, a més de reminiscències de gossets andalusos. Curiosament, aquests insectes interzonals s’alimenten de la pols de l’insecticida, en clara referència a l’heroïna, mentre que els insectes físics cauen morts degut a la mateixa pols.
Si bé Naked lunch no respecta l’estructura caòtica de la novel·la, sí que agafa el seu esperit, fusionant-lo, resultant una barreja de Burroughs i del Cronenberg de Videodrome.
Contemplada amb la perspectiva del temps, sembla un miracle que Cronenberg convencés a un estudi per rodar una obra tan radical –en termes cinematogràfics- com aquesta.

Tites, tites...

Una de les vistes rodades per l’equip dels Lumière, en aquest cas a Indotxina. Colonialisme en estat pur. Ens mostra a dos senyores de l’època fent allò tan burgès de repartir la caritat i de portar un pobre a taula pel Nadal com qui –tites, tites- llança bocins de pa als coloms.

Segons la revista Business week, trobem a Bill Gates com a número 1 en les llistes de filantrops. I el bo d’en Bill ha arribat per quedar-se i no pensa deixar la seva posició capdavantera.

Un món autònom i esbojarrat

Primera aproximació a Vida i opinions de Tristram Shandy, de Laurence Sterne. La novel·la, construida mitjançant digressions, va esdevenir una de les obres inaugurals de l’experimentalisme en aquest gènere literari tan escaient per a les proves. Tristram Shandy mostra aquell esperit lleuger, alegre, tan agraït per passejar-hi per ell. Ens obra un univers esbojarrat, on la mínima anècdota dóna per cent fulles, i on l’important no és el fil conductor sinó el pur goig de narrar. En aquest cas més que mai, la gràcia es troba en el recorregut, no pas en el destí.
De fet, qui cerqui una història que no es deturi en les seves planes. Hi trobarà digressions inacabables, interpolacions de sermons, tractats sobre temes peregrins, personatges guillats, gustos extravagants, el deliri de l’existència... un món autònom, excèntric i capritxós però que val la pena precisament degut a la seva singularitat i valentia. Tot això explicat en una obra adscrita en el que podríem anomenar a-un-pam-del-caos. En tot cas, qui busqui una història en sortirà escaldat.
A vegades el llibre et porta a l’ensopiment, i el recomanaria per bones sobretaules dominicals amb migdiada afegida. Tanmateix, alguns dels comentaris de l’autor i l’esperit sencer de l’obra els considero ja entre els meus favorits. Quina impressió general m’ha deixat l’univers creat per Sterne? Doncs la d’haver conegut a un avantguardista caigut d’un meteorit a l’Anglaterra del XVIII. Clar que: no seran una ficció aquestes perioditzacions enciclopedistes?

(Hogarth, La visita del doctor Quack)

Al protagonista el bategen Tristram en honor al Trismegist hermètic; el nen està a prop de morir, el pare decideix posar-li un nom que li doni bona fortuna ja que el nadó ha patit tan mala sort. Però la criada ha de comunicar-li el nom al vicari i li diu que és Tris no se què. Llavors el vicari apunta que l’únic nom cristià similar és Tristram, i així li queda al pobre nadó moribund, qui per avatars sobreviu. Portem 250 planes de novel·la per explicar solament la conversa entre el pare i l’oncle el dia del naixement del tres cops gran Tristram.
Una de les moltes històries interpolades, particularment sarcàstica, és la de l’home amb el nas enorme, amb un fort contingut metafòric, un doble llenguatge de caire obscè -les dones embogeixen per estar amb el nassut. El narrador se’n riu dels tòpics de la seva societat: religió, ciència, societat, literatura, astrologia, astronomia, política, tot passa pel seu túrmix. De fet, els millors capítols segons el meu parer són els més burletes. Extrapolant, diria que en una versió actual del Tristram sortirien el científic que afirma demostrar la inexistència de Déu, el sacerdot que protegeix delinqüents sexuals, els polítics d’esquerres a les ordres dels banquers, empreses d’enginyeria genètica assegurant les bondats del doctor Mengele, els banquers contraris al control estatal però protectors (ells!) de la llibertat, els programes de cultura (?) dedicats a periodistes (?) que han escrit llibres (?) i han guanyat premis literaris (!)... Aquesta diatriba ens permet constatar que la nostra societat dóna perfectament per continuar les passes de Laurence Sterne: podem ridiculitzar-nos a nosaltres mateixos; solament ens cal sentit de l’humor. I valentia.
Per concloure, unes quantes pinzellades sobre la influència del Tristram. L’obra va servir com a model per a tota una tradició, l’experimental i la humorística, amb shandys tan il·lustres com el Dickens dels Papers Pickwick, els surrealistes amb Jardy al capdavant, els patafísics, sobretot els que disposen de més sentit de l’humor, com Arrabal, Calvino, Pynchon, Barth i altres autors de la línia experimentadora. Salman Rushdie també admira amb tota seguretat a Sterne; a Est Oest li pica l’ullet en diverses ocasions, igual que en el nassut protagonista de Fills de la mitjanit.
Sense oblidar el shandy per antonomàsia a Barcelona, amb cognom d'anagrama satànic.

Els diners, arrel de tots els mals

Avui m'he aixecat allò que la mona mediàtica anomena antisistema. Tenia por que em sortís una cua i banyes, però afortunadament no ha sigut així. I tampoc m'ha donat per cremar el poc paper moneda del que disposo ni per sabotejar els caixers automàtics,
No us preocupeu, governadors de consciències, senyors del pensament únic i, sobretot, senyors dels calés aliens: soc un gamarús teòric, no serveixo ni per sistema ni per antisistema. L'única acció derivada del meu matinar antisistema ha sigut escoltar bona música jamaicana, un altre cop amb distorsions electròniques, en aquest cas en l'estil dance hall. Horace Andy amb Money money. El primer cop que ho vaig escoltar va ser en Massive attack, però aquesta és la font original. Els diners són l'arrel de tot el diabòlic.

Money, money, money, people

Is the root of all evil...