Un món autònom i esbojarrat

Primera aproximació a Vida i opinions de Tristram Shandy, de Laurence Sterne. La novel·la, construida mitjançant digressions, va esdevenir una de les obres inaugurals de l’experimentalisme en aquest gènere literari tan escaient per a les proves. Tristram Shandy mostra aquell esperit lleuger, alegre, tan agraït per passejar-hi per ell. Ens obra un univers esbojarrat, on la mínima anècdota dóna per cent fulles, i on l’important no és el fil conductor sinó el pur goig de narrar. En aquest cas més que mai, la gràcia es troba en el recorregut, no pas en el destí.
De fet, qui cerqui una història que no es deturi en les seves planes. Hi trobarà digressions inacabables, interpolacions de sermons, tractats sobre temes peregrins, personatges guillats, gustos extravagants, el deliri de l’existència... un món autònom, excèntric i capritxós però que val la pena precisament degut a la seva singularitat i valentia. Tot això explicat en una obra adscrita en el que podríem anomenar a-un-pam-del-caos. En tot cas, qui busqui una història en sortirà escaldat.
A vegades el llibre et porta a l’ensopiment, i el recomanaria per bones sobretaules dominicals amb migdiada afegida. Tanmateix, alguns dels comentaris de l’autor i l’esperit sencer de l’obra els considero ja entre els meus favorits. Quina impressió general m’ha deixat l’univers creat per Sterne? Doncs la d’haver conegut a un avantguardista caigut d’un meteorit a l’Anglaterra del XVIII. Clar que: no seran una ficció aquestes perioditzacions enciclopedistes?

(Hogarth, La visita del doctor Quack)

Al protagonista el bategen Tristram en honor al Trismegist hermètic; el nen està a prop de morir, el pare decideix posar-li un nom que li doni bona fortuna ja que el nadó ha patit tan mala sort. Però la criada ha de comunicar-li el nom al vicari i li diu que és Tris no se què. Llavors el vicari apunta que l’únic nom cristià similar és Tristram, i així li queda al pobre nadó moribund, qui per avatars sobreviu. Portem 250 planes de novel·la per explicar solament la conversa entre el pare i l’oncle el dia del naixement del tres cops gran Tristram.
Una de les moltes històries interpolades, particularment sarcàstica, és la de l’home amb el nas enorme, amb un fort contingut metafòric, un doble llenguatge de caire obscè -les dones embogeixen per estar amb el nassut. El narrador se’n riu dels tòpics de la seva societat: religió, ciència, societat, literatura, astrologia, astronomia, política, tot passa pel seu túrmix. De fet, els millors capítols segons el meu parer són els més burletes. Extrapolant, diria que en una versió actual del Tristram sortirien el científic que afirma demostrar la inexistència de Déu, el sacerdot que protegeix delinqüents sexuals, els polítics d’esquerres a les ordres dels banquers, empreses d’enginyeria genètica assegurant les bondats del doctor Mengele, els banquers contraris al control estatal però protectors (ells!) de la llibertat, els programes de cultura (?) dedicats a periodistes (?) que han escrit llibres (?) i han guanyat premis literaris (!)... Aquesta diatriba ens permet constatar que la nostra societat dóna perfectament per continuar les passes de Laurence Sterne: podem ridiculitzar-nos a nosaltres mateixos; solament ens cal sentit de l’humor. I valentia.
Per concloure, unes quantes pinzellades sobre la influència del Tristram. L’obra va servir com a model per a tota una tradició, l’experimental i la humorística, amb shandys tan il·lustres com el Dickens dels Papers Pickwick, els surrealistes amb Jardy al capdavant, els patafísics, sobretot els que disposen de més sentit de l’humor, com Arrabal, Calvino, Pynchon, Barth i altres autors de la línia experimentadora. Salman Rushdie també admira amb tota seguretat a Sterne; a Est Oest li pica l’ullet en diverses ocasions, igual que en el nassut protagonista de Fills de la mitjanit.
Sense oblidar el shandy per antonomàsia a Barcelona, amb cognom d'anagrama satànic.