Easy rider, traduïda lisèrgicament per Buscando mi destino, en teoria la pel·lícula que plasma els ideals revolucionaris del hippisme. Amb tot, aquests no estan massa allunyats de l’American dream: viure lliure, gràcies a un mateix, independent, ruralitat, recerca del propi destí. Curiosament, els seus creadors (en Hopper, en Fonda i l'escriptor contracultural Terry Southern) estaven molt més interessats en revolucionar els temes del cinema que no pas el seu llenguatge ni l’estructura narrativa. L’argument ofereix la glorificació de dos camells amb un tractament que la tradició utilitzava pels herois dels westerns, aplicat a dos outsiders jutjats com a perillosos per la societat benpensant. Així, un espectador hippy solament tenia que substituir la cara de John Wayne per la seva i somiar amb una vida aventurera i gloriosa, amb un final, això sí, adequat pels valors dels seixanta (viu ràpid i mor jove).
Ara bé, la història pretesament contracultural s’explica amb pràcticament els mateixos recursos que un western de l’època, utilitzta els mateixos decorats i idèntica estructura diegètica. Si per cas, exhibeix també certs trets superficials –zooms, intercalar fotogrames de la vella escena i de la nova- per incardinar-la en les models dels seixanta. Poca cosa si es compara amb l’avantguarda, però no la dels seixanta sinó la dels vint –com podria demostrar la mateixa La coquilla et le clergyman.
Però mentida, amb Easy Rider sí comença una nova forma audiovisual: la fèrtil senda dels videoclips, amb els dos herois rodant per l’oest Americà mentre sona un tema de rock, gran plaer pels admiradors de The Byrds, The Band, Jimmy Hendrix, o Steppenwolf, amb les imatges ja mítiques del seu Born to be wild i els dos grenyuts travessant les Rocalloses.
Amb tot, no es pot critica aquest us dels convencionalismes narratius, ja que és precisament la part més tradiconal del film, la potència clàssica de certes imatges, el “professionalisme”, el que sosté millor la pel•lícula i el que ha envellit millor. Per trobar veritables indagacions en l’estètica i narrativa hippy, resulta més convenient veure pel•lícules de sèrie B de l’època, obres underground, o altres gèneres artístics menys massificats, com cert video-art de l’època.
La part més innovadora la trobem en tot l’episodi a Nova Orleans, tant la seqüència al Mardi-gras (rodada amb càmera de 16mm.), com quan els personatges es prenen un àcid i la narració pren per fi camins més agosarats, encara i així limitats per un molest psicologisme tòpic, però creatius en qualsevol cas, que era del que es tractava.
(Ho afegeixo traduït al francès, únic enllaç que he trobat amb tota la seqüència.)
Després d'això, ja solament quedava firmar la defunció del somni americà, tal i com queda simbolitzat a la darrera escena del film. Encara quedaven uns quants anys per a l'arribada de Ronald Reagan i el seu American dream returns.
No hay comentarios:
Publicar un comentario