Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

domingo, 17 de octubre de 2010

Pícnic a la vora del camí: Bukowski en una trituradora de carn


Stalker.
Però atenció, Stalker dels germans Strugatski i no de Tarkovski.
Per començar, constatar una suposició prèvia: la novel·la no presenta gairebé cap punt d’unió amb la genial pel·lícula. Si els fotogrames vessen màgia, poesia, misteri, discurs hermètic, en les pàgines es tradueix en una convencional trama de visita alienígena amb conseqüències en la societat humana.
Potser el divers tractament del protagonista serveixi com a emblema del canvi. Poden presentar-se sota la mateixa vestimenta dos personatges més diferents? Red Shuhart té més d’estraperlista que de dostoievskià defensor de la fe. Algunes escenes de borratxera seves recorden a Bukowski buscant brega en el bar, sempre amb la rèplica als llavis –o als punys-, intrèpid, un Han Solo barrejat amb en Sam Spade. I va a la Zona bàsicament per calés, fins al punt de sacrificar altres persones si esdevé necessari. Afany de veritat o esperança?: miratges per a somiatruites. Res a veure amb el místic entotsolat dels fotogrames.
També en la concepció temporal trobem diferències: el que per Tarkovski succeeix en un dia –dia mític, fantàstic, atemporal-, aconseguint concentrar els fets, pels Strugatski es converteix en quatre vistes temporals preses durant una dècada, cartografiant el pas del temps i la inexorable llei del canvi perpetu. Parlem de canvi o de procés i no d’evolució.
Red passa per l’estat de un jove solter treballant pel govern en les visites a la Zona, a casat i en l’atur, sense esperances i amb un fill esguerrat, a la presó (en aquest cas no el veiem sinó que altres parlen d’ell) i de nou a fora, a la recerca de l’aparell alienígena que satisfà el desig més gran, en aquest cas no un falcó negre sinó una bola d’or anomenada la Bola del Món.
Un tret en comú és que tant al cineasta com als escriptors els interessa més el procés dels personatges que no pas l’acció, tret remarcable especialment en els germans Stugratski, ja que ells sí treballen dintre dels límits del gènere, mentre que Tarkovski ja busca explícitament una altra cosa.
Únicament en el darrer capítol, quan Red decideix anar a per la Bola del Món, la novel·la entra en el territori de l’acció clàssica. En la pel·lícula equivaldria al passeig per la Zona i les diverses proves. Ara bé, amb un canvi substancial: el que en la pel·lícula mai arriba a fer-se present, fins el punt que podria prendre’s per una bogeria del Stalker, aquí resulta perill immediat.
La Trituradora de carn tritura carn.

No hay comentarios: