L'infern que ens embolcalla (Inferno, d'August Strindberg)

Inferno, d’August Strindberg, exposa com veu la vida una mentalitat intuïtiva, que troba signes arreu, que es pregunta en tot el que veu si constitueix una senyal del que ha de fer o del que està a punt de succeir, una persona que igualment sent infl

W- Blake: Satan, a la seva Glòria Original

uències etèries que l’afecten; es tracta d’un tipus de mentalitat diríem que hegemònica en la humanitat però que en els darrers tres segles ha passat a ser menystinguda, pròpia de persones supersticioses, quan no esquizofrèniques; amb aquest moviment s’ha convertit una cosmovisió en matèria psiquiàtrica. El fet singular d’Inferno rau en que aquest retrat de caràcter es presenta en una trama realista, en la tradició del dinou de la descripció d’una personalitat, quan pel tipus de persona s’adiu més a la trama fantàstica.

Comença la novel·la amb un preludi dramàtic protagonitzat per Déu (descrit com un usurpador maligne, príncep del món) i Llucifer (el portador de la llum), en un pròleg en forma de cosmogonia, amb episodis bíblics alterats des d’una perspectiva luciferiana, en una subversió del missatge del monoteisme judeo-cristià, alterat per certes gotes de platonisme i de gnosticisme (a més del demonisme).

A continuació, sota una aparença narrativa pròpia de la novel·la, es presenta el gruix del relat, narrat amb to confessional per un àlter ego d’Strindberg. A més del pròleg dramàtic i de la narració, s’hi juxtaposen algunes entrades del diari del personatge principal, una mena de notes d’alquimista, noble art que practica l’àlter ego. El personatge tot sovint investiga en l’alquímia, consigna les seves reflexions i el fruit del que ha après en la recerca als alambins, amb l’alquímia com a forma de coneixement.

També hi apareixen dobles, móns subtils, les influències astrals, els elements químics, les flors, l’Acherontia Atropos (la papallona que té dibuixada a les ales una figura amb una retirada a una calavera humana, símbol de la mort), i d’altres. El text es presenta com una miscel·lània sobre els temes predilectes de la filosofia oculta, amb continues digressions sobre els temes més diversos superposades al fil principal, el relat en primera persona de l’àlter ego. Segueix els preceptes de la filosofia oculta en una versió lluciferina, que accepta l’influx tant de les potències angelicals com de les demoníaques, en un tret en el que encara hi batega el romanticisme.

Profundament desequilibrat, el protagonista investiga el misteri de l’univers mitjançant el seu equip químic, en el que busca senyals. Està tan a prop de la il·luminació com bogeria. A la cerca de la visió absoluta, el personatge ho deixa tot, fins i tot la dona i els fills. Misantrop, la personalitat molt individualista del protagonista entra en fricció amb la gent del seu voltant. La novel·la destaca per la intensitat que transmet; el patiment i la confusió del personatge resulten en aquest sentit molt versemblants.

Degut al que va vivint el personatge, acaba pensant que l’infern existeix, però com experiència vital sobre la Terra. Els molts patiments que li estan reservats a cada ésser humà, degut a les pulsions i als desigs, acaben construint una realitat infernal que l’embolcalla. 

Converses fetes de silenci. Els contes de Kjell Asildsen

Todo como antes reuneix tres reculls de contes de l’escriptor noruec Kjell Askildsen, encara inèdit en català, segons crec.  

Els contes d’Askildsen pertanyen a la llarga tradició del realisme psicològic, amb un estil despullat d’elements i que presenta una visió sòrdida de la condició humana. El tipus de relat deu molt a Chejov; busca l’efecte per la bona descripció psicològica, per certs detalls reveladors, per la descripció més per subtracció que per enunciació.

Molts dels contes presenten una anècdota mínima, en general molt breus, gairebé microcontes.

Els personatges gairebé no són descrits, tot s’ha de col·legir per les poques accions i pels silencis significatius. Molts silencis. Les poques escenes en grup es resolen amb una gran brusquedat en les relacions. Quan es busca un esdeveniment que permeti la descripció d’un grup, en una literatura feta de soledat, aquest esdeveniment no pot ser un altre que luctuós, com el funeral del pare del protagonista un dels contes («Los invisibles»). Askildsen mostra un tipus humà i de relacions característica dels paisatges nòrdics, amb una fredor ambiental que es correspon a la contenció glacial dels incommovibles personatges. El caràcter lacònic dels personatges es correspon amb una literatura despullada de recursos retòrics.

Potser el més destacat dels reculls sigui el primer, Últimas notas de Thomas F. para la humanidad, en els quals es manté el fil conductor d’un mateix protagonista, un jubilat malcarat i gairebé autista, amb una rutina que consisteix en sortir el menys possible de casa. Viu en un oceà de soledat interromput breument per una trobada, casual o no, i en la que els interlocutors gairebé no es parlen. El breu episodi constitueix l’anècdota del conte en bastants casos. L’ancià transmet una gran sensació d’incomunicació voluntària, amb molt poc a pensar i encara menys a sentir. L’única escapatòria a un univers gelat com aquest es troba en l’absurd. 

L'Índia pren el protagonisme (Ka, Roberto Calasso)

Ka, la novel·la de Roberto Calasso, és molt singular. El protagonisme recau en la cultura clàssica de l'Índia, les aventures dels seus devas i rishis, els elements que conformaven els ritus vèdics, fins i tot les reflexions a propòsit de la seva enigmàtica història. La novel·la no es presenta com un manual més de mitologia sinó que el conjunt s’ordena en una forma narrativa, de manera que la cultura riquíssima del país substitueix una convencional trama amb personatges principals i secundaris.

Els capítols, independents i focalitzats en un tema o personatges, presenten el cicle còsmic d’acord a algunes escoles del sanatana dharma (hinduisme), amb una primera etapa protagonitzada pels grans generadors de l’existent, en especial Prajapati, després pels devas, els déus, i les seves lluites contra els asura, a continuació l’era dels grans rishi, els savis vidents, després les aventures del gran avatar Krishna, el Budha, per concloure el cicle còsmic amb la gran destrucció, necessària per a que es produeixi la palinginèsia, el renaixement amb un nou començament de cicle.

Calasso treballa els capítols partint d’algun personatge o d’algun ritus, en una disposició força atzarosa, en que pren més importància la voluntat creadora de Calasso que la lògica causal. Entre els temes de la mitologia que mereixen un capítol s’hi troben la generació de les criatures existents per Prajapati, els amors de Shiva i Parvati o les enrevessades parts del ritus del sacrifici del cavall.

Un punt de partida tan peculiar es tradueix en un llibre que perd alguns dels valors del relat causal (l’ancoratge en una trama que aporten els personatges i la consegüent creació d’empatia) però que, a canvi, ofereix un festí de coneixement i revelació d’un univers que aconsegueix encabir una tradició mil·lenària en les quatre-centes planes del llibre.

Ka forma part d’una trilogia en que Calasso fa un recull similar per altres grans cultures de l’Antiguitat, com la grega i l’egípcia, que a diferència de les de l’Índia o ja s’han clos o han tingut descendència en la que poc queda del rebesavi.

El silenci hermètic

Silenci hermètic, del llibre d'emblemes d'Achilles Bocchius Symbolicarum quaestionum, 1574

Personajes recorriendo la cinta de Möbius (Carretera perdida, David Lynch)

Si hay un director que ha estructurado sus películas formando cintas de Möbius ha sido David Lynch, especialmente a partir de Carretera perdida. En esta fase sus tramas se hacen mucho más complejas, con sentidos multívocos, escenificación de procesos psicológicos. Incluso la forma en díptico de Carretera perdida y de Mulholland Drive plasma simbólicamente las dos alas de algunos tipos de banda de Möbius o el signo del infinito. 

 En Carretera perdida Lynch dobló el tiempo para fundir sus extremos, hasta el punto de confundir el principio y el final en un circuito cerrado y eterno, dos momentos de universos paralelos coincidiendo en el plano, en los que el mismo personaje llama por el interfono de una casa y se responde a sí mismo, el Fred que dice la frase «Dick Laurent ha muerto» por el interfono, 

---

con el Fred que lo escucha en el interior de la casa, 

dos avatares de la misma persona (la manera lógica de leerlo consiste en que no se trata del mismo momento, pero la película invita a la supresión de la lógica). La forma de concebir la temporalidad más adecuada a una pirueta semejante sería la cíclica, un bucle temporal de circuito cerrado que conforma una variante siniestra de la idea del eterno retorno.

Imaginació viva

He començat un nou blog amb material d’ajuda per a preparar la tesis doctoral, centrada en com la imaginació influeix a la societat, especialment gràcies al procés artístic, que porta de l’invisible a allò visible també pel que fa als conflictes viscuts en una cultura. Estudiarà els orígens xamànics de l’art (el ritual màgic com punt de partida) el no-dualisme inicial i sempre present en la història de l’art, les corrents hermètiques, els artistes visionaris... Al blog penjaré imatges, cites i altres materials indirectes per la redacció del text. Seran les figures d’un calidoscopi una mica extravagant.

http://viva-imaginacion.blogspot.com.es

El rerafons psicològic de Molloy, de Samuel Beckett

Molloy (Samuel Beckett, 1951) sobresurt com un dels

grans monuments narratius sustentats en la força de la veu, dos narradors singulars, que, malgrat les grans diferències entre ells, mantenen un flux discursiu esplèndid, dos dels grans monòlegs interiors del segle XX literari.

El narrador de la primera part, Molloy, és  un vell mig sonat que explica una història mínima, la de les seves accions gairebé sense sentit, una absurditat nuclear en el pensament i l’estètica de Beckett. Amb tot, de fons hi ha molt més que el tantes vegades comentat absurd en l’obra de l’escriptor; de fet, en Molloy cal matisar-ho: en els personatges i en la història hi ha molt d’al·legòric, en aquest intent de fixar un punt i final a l’art de la novel·la, i malgrat el caràcter estrambòtic de tots ells, els personatges tenen un rerafons.

L’originalitat dels personatges es trasllada al seu discurs de tall expressionista en les dues parts. En la primera, un curiós narrador que engloba en ell mateix allò més anihilat que pot tenir un humà (vell, malalt, esguerrat, idiota, extenuat), el Molloy del títol, un home estrafolari com pocs, vell coix que tendeix a l’estupefacció; en la segona, el protagonista Moran exerceix d’investigador privat; surt de casa seva amb l’encarregat de l’autoritat de trobar a Molloy; es tracta d’un home rígid, metòdic i sever, un pare que no para de donar ordres al seu fill. El viatge d’un en persecució de l’altre il·lustra que una i altra personalitat estan més a prop del que podria semblar.

De fet, potser posar-ho de manifest sigui el sentit últim del trajecte, una inversió en tota regla del Superego i de l’Allò, prenent els dos termes de l’escola psicoanalítica freudiana. Tots dos tenen un sentit al·legòric com a concrecions. L’home-fang Molloy personifica la força vital esgotada, un Allò que ha arribat al final del seu trajecte, coix, amnèsic, però del qual es comunica constantment la seva dimensió de satisfacció de pulsions i parts instintives (el que menja, el sexe, les seves grans dots per les flatulències, ja que llença deu pets per hora, anècdota que dóna molt el to procaç de la part de Molloy, en un capítol marcat per un esperit transgressor), sense cap tipus de possessió, que erra pel món com una ànima en pena inconscient de ser-ho; la seva manera de pensar es basa en les antinòmies, els oxímorons i les paradoxes. Moran en canvi és un representat de la Llei, amb casa, criada, fill, a qui està obsedit per imposar les normes, un home que sap guardar les tradicions, de comunió obligatòria els diumenges, un investigador policial que farà respectar les normes imposades socialment.

Si Molloy només transmetés l’absurd, la concreció estètica d’una generació que ha viscut una Guerra Mundial i tot allò implicat amb els nazis, difícilment podria haver aconseguit l’impressionat potència estètica de la novel·la; és precisament les dues veus, en que es fa patent una distorsió expressionista, i el seu flux els que justifiquen poder situar la novel·la entre les més grans de la història de la literatura.

Si la comparem amb les altres parts de la trilogia novel·lística de Beckett, Molloy presenta una dimensió literària més clàssica, més terrenal; en aquest sentit, L’innombrable encara va més lluny, depurant la història al seu elements més mínims, els bàsics per poder considerar-la novel·la.