Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

domingo, 21 de noviembre de 2010

L'Antichrist no és la Gran Mare

L’Antichrist de Lars von Trier pren a Tarkovski com a guia, però per mostrar la seva cara més oposada possible, o de com partint del mateix punt es pot arribar a un resultat més allunyat. Compleix perfectament el que ofereix el títol, presentar-se com anti. Això és dolent? No, o com a mínim no sempre.
La pel·lícula parteix d’un inici amb estètica de video-clip o d’anunci de perfum, és cert, però per una raó: els personatges viuen en un Paradís del que cauran, i quina forma visual de la nostra època al·ludeix a la noció edènica? Von Trier nº 5. Tarkovski invers: el que en un és viatje per la llum, aquí és katabasis, un descens a l’Inframón a la cerca del coneixement fosc o, en un context tan marcat per la mentalitat catòlica, un viatje a l’infern. Anticrist? Força mítica que porta al saber. Amb tot, el camí de Tarkovski transita paratges més propers al pic que aquest film de Lars von Trier, com pomposament s'anuncia. La pel·lícula esdevé una reflexió sobre la força elemental i la raó, les convencions civilitzadores i els impulsos de la natura, la vida i el món, l’heroi solar i la bruixa lunar. Res de nou, res que, per exemple, no es trobi a Les afinitats electives de Goethe, com a mínim en la lectura de Benjamin. O en l’esfera literària catalana, en el Canigó de Verdaguer o Solitud de Víctor Català, dos obres, per cert, gairebé germanes d’aquest Antichrist pel que fa a l'influx de la cultura cristiana i el seu temor a la natura, i per la força del símbol.
La vida o la ciència (entesa com abans, escolàstica cristiana, o com ara, racionalisme científic): tots sabem qui guanya. Una té la força, l’altre un codi de convencions superposades sobre la primera, que se l’acaba expulsant de sobre.
Les imatges estan saturades de referències, d'art, de mite, de tradició. Totes les referències són adients i estan ben citades: Graves, Eliade, Ana Mendieta, Bill Viola, les meditacions guiades, els arquetips, la Gran Mare, el Paradís perdut, el bosc, el bosc, sempre el bosc.

Malgrat citar tan sovint a Tarkovski, per assolir el seu nivell a von Trier li manca encara superar l’últim guardià de la porta, un guardià que es presenta molt net i polit, repentinat i amb un vestit italià: l’ego. Petit detall però d’efecte devastador. Per fer pujar l’obra a les alçades, abans haurà de matar l’ego, superar la pròpia personalitat, que Lars von Trier desaparegui de l’obra i solament quedi ella. Aquest és el sacrifici exigit.

Potser en aquestes noves circumstàncies no confongui el seu dimoni interior amb les forces elementals, la natura, la Gran Mare o el bosc dionisíac. Que el catolicisme romà ho confongués no vol dir gran cosa, ja que va errar el camí molt poc després d’iniciar-ho.

Lars: l'Antichrist no és la Gran Mare.

3 comentarios:

Sandra dijo...

Antichrist és un obra que, tot i començar, com bé comentes com un anunci de perfum (i m'ha agradat això de Von Trier nº5), i amb la meravellosa ària Lascia chio pianga de Händel, vol penetrar en l'nframón més temut: les emocions d'una dona trasbalsada per la pèrdua del seu fill, anant cap a la psicosi. Entenc, i reconec que no sóc cap entesa en això, que von Trier queda curt al costat del mestre Tarkovsky. El danès es troba a un primer escalonet, mentre que el rus ja està a dalt de l'escala... ;)

REVISTA MALES HERBES dijo...

Bona, aquesta! Trobo molt encertada la comparació que has fet entre Tarkovski i Trier, i allò de l'ego del danès com a llast.

SaluT!

El missatger dijo...

@ Sandra
Von Trier és molt bo però és que arribar al nivell de Tarkovski és molt complicat.
Pensava que em comentaris altres aspectes de la pel·lícula, seguint la línia del teu estimat Roger DePiles.

@ Males Herbes.
La pel·lícula, a més de la dedicatòria final, està plena d'homenatges a Tarkovski.
L'altre dia vaig parlar de vosaltres a la llibreria Capicua. Esteu tenint força ressò a Gràcia.
Salut!