Ai Weiwei, Grill-Parlant del govern comunista xinès (art i política, 5/8)

La situació política xinesa creua l'obra d'Ai Weiwei d'una manera constant. En molt pocs artistes, la història d'un pais conforma d'una manera tan rotunda la seva estètica. 

Ai Weiwei, Mapa de la Xina, 2004

El pare, Ai Quing, va ser un dels primers intel·lectuals en ser considerat enemic del poble. Va anar a la presó tant amb el Kuomintang com després amb el govern comunista, com una de les víctimes de la revolució cultural maoista, va ser enviat a una comunitat rural en ple desert del Gobi, a la província de Xinjiang, on va passar a dedicar-se a treballs manuals, com rentar les latrines del poble.

Ai Weiwei, Memorial a Ai Quing, 2003

Al 81 va viatjar als Estats Units i la seva cultura el va influir molt. Com es veurà, la seva postura crítica cap al govern xinès s’ampara en una defensa dels valors de la llibertat que es poden inserir en la ideologia liberal. Dos dels artistas que més l’han influit han sigut Duchamp i Warhol. En els diversos llibres amb escrits d’Ai Weiwei són continues les referències a Andy Warhol o al seu univers creatiu; també es nota la seva petjada en alguna de les seves obres, sobretot les inicials, com el Got Coca-Cola. El primer llibre que va llegir en anglès va ser el de Warhol detallant la seva filosofia de la A a la Z.

En la gerra Coca-Cola o en altres casos, en que trenca recipients de velles dinasties, es produeix una destrucció a mínima escala d’uns quants objectes equivalent a la que fa el govern comunista o la vida moderna a gran escala. Tria els objectes pel valor simbòlic. Amb aquestes accions artístiques denunciava la ruptura de la tradició pròpia que ha succeït al seu país des de la Revolució cultural de Mao i amb els nous plans urbanístics, de aire similar als d’occident.
La postura política d’Ai Weiwei es civilista i lliberal; parteix dels drets individuals de les persones, amenaçats per l’estat, sobretot en un país comunista. Critica la corrupció però també la consolidació perenne del sistema; en ocasions ha comparat subtilment al partit comunista amb una de les velles dinasties feudals xineses. Es clarament perceptible l’influx dels Estats Units en els escrits del seu blog, o potser  es deu als traductors a l’anglès, ja que l’original xinès es va traduir al anglès; Ai Weiwei fa servir expressions de la tradició lliberal nord-americana, com basar-ho tot en “el poble”; pretén defensar els interessos i la dignitat de la gent comú. De fet, mols dels artistes radicals dels anys setanta segurament atacarien la seva postura, considerant-la molt burgesa.

Ai Weiwei, Fountain of light, 2007

Ai Weiwei, Descending light, 2007

Descending light té a veure amb vàries obres que citaven el Monument a la 3º internacional de Tatlin, però situant-lo en un món banal, un espectacle de llum i colors, com a Fountain of Light. El que a Descending light o en el monument de Tatlin era espiral ascendent, passa a invertir-se a Fountain of Light, una decadència que porta a caure en un estat pitjor. El monument parla d’un cataclisme que l’ha derribat, a la inversa que el gran monument de Tatlin. Una obra amb unes llums significativament vermelles, el color simbòlic del comunisme. També conté al·lusions sexuals, amb una forma de falus impotent, però que si s’imagina des de l’angle invers presenta uns aires d’úter amb la llum fent el paper dels espermatozous, de manera que conté els dos principis en sí mateix, en una síntesis. Les referències crítiques als referents comunistes són constants. 

Al seu projecte Fairytale va portar a a la Documenta de Kassel, la fira més important del món 1001 xinesos. Les fires i bienals són altra de les potes que sostenen el mercat de l’art, sobretot en el seu nivell més valorat econòmicament, la seva cúspide. Les fires tenen un ambient proper al centre de negocis o fins i tot al centre comercial, però especialitzada en l’art. Permeten juntar obra dispersa d’artistes que d’altra manera seria gairebé impossible reunir. Va convidar els 1001 xinesos per a reflexar els estereotips culturals, una mica a la inversa del turisme europeu cap a Xina. La gran majoria dels xinesos del projecte eren illetrats; desconeixien en bona mesura les convencions culturals occidentals, igual que les suïsses. Per raons logístiques, el gruix de participants es va partir en grups d’unes dues centes persones; encara i així, va costar molt organitzar-se abm grups tan grans. Ai Weiwei volia posar l’èmfasi de l’acció en que els 1001 visitantas eren individus, no un col·lectiu o una massa despersonalitzada, a la manera comunista.