Antropologia feta ficció literària (El entenado, J.J. Saer)

A El entenado el seu autor Juan José Saer dóna la impressió de voler inquirir-se pels fonaments de la civilització i de l’home, en una novel·la molt recomanable per als antropòlegs, ja que gairebé es presenta com un resum metafòric de la disciplina. Però que s’hi trobi tot un rerafons d’antropologia feta ficció no vol dir que sigui una novel·la de tesi, ja que les circumstàncies i els reflexions del protagonista tenen sempre la prioritat.

L’inici de El entenado sembla un homenatge a Conrad, a Stevenson, a Defoe, a Arthur Gordon Pym, als clàssics del gènere d’aventures. També hi ha una mica de Moby Dick, en allò que té de contacte amb allò més primitiu, el tabú suprem: el canibalisme. El llibre té molt més de Conrad i de Melville que de Stevenson.

Un noi vol fer carrera de mariner i veure món. S’allista com a grumet en una expedició de tres vaixells cap a les Moluques. La primera notícia que ens indica que, malgrat les aparences, El entenado s’allunyarà del classicisme realista literari aplicat al gènere d’aventures la dóna que el grumet passa a ser obligat amant dels mariners, embogits per la soledat i per l’absència de dones que comporta la seva feina; aprofitant les formes mig andrògines de l’efeb, descarreguen la seva tensió sexual aprofitant-se de la menor força de l’adolescència. En poques novel·les d’aventures s’explica aquesta reacció que deu ser força més habitual del que sembla, a més, sense fer cap èmfasi.

Els tres vaixells de l’expedició van a parar a la desembocadura d’un gran riu; el capità decideix inspeccionar-lo; mentre ho fan, topen amb uns indígenes que maten als expedicionaris excepte al noi narrador. Escorxen els cossos amb cura, els rosteixen i se’ls cruspeixen en un gran banquet. El canibalisme de la tribu es explicat amb una abundància d’elements sensorials que emula una barbacoa, fins i tot el noi reconeix que se li fa la boca aigua; a ell li ofereixen una mica com a tiberi. Per quina raó no l’han matat?, es pregunta. Després de la pitança, beguts per una beguda fermentada de fórmula pròpia per fer baixar la carn, s’inicia una orgia. L’experiència esmicola els límits d’allò considerat tabú pel xicot.

Afirmaven al principi que la novel·la crea una ficció basada en la història de les cultures. En l’origen, sembla indicar la història, hi ha uns indígenes com els descrits. L’episodi de canibalisme i l’orgia a consegüent no implica que proposi una societat que es guia pel darwinisme social o la barbàrie. Al contrari, els indígenes són gent sòbria i comunitària; organitzen el seu any amb un llarg període de frugalitat que ocupa tots els mesos, complementats això sí per uns pocs dies en que succeeix el que ha vist el protagonista, un carnaval que, com descobrirà, es repeteix any rera any. El entenado està molt ben fonamentada antropològicament. El novel·lista fixa l’esquema del  procés cultural en el camí civilizatori, en el que inclou religiosos i artistes.

Saer va basar el text en un narrador reflexiu i sentenciós, que gairebé mai escenifica sinó que acostuma a parlar de grans arcs temporals, transmesos en poques paraules i buscant generalitats i prototips de les accions, narrant els fets; l’escriptor suspèn sovint la descripció dels fets per a pensar sobre les implicacions del que va viure o per a preguntar-se per les raons dels indígenes. El narrador explica la història seixanta anys més endavant del seu primer viatge com a grumet, i ell mateix adverteix en diversos moments del seu relat de que el record d’un fet no implica que aquest hagi passat.

La ment inventa molt.

Comentari apart mereix la estrambòtica portada de l’edició de Rayo verde, que podria funcionar en un altre context  però que en aquest no s'adiu gens ni mica al llibre.