Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

viernes, 9 de diciembre de 2011

Festí de caníbals (Los caníbales, d'Iván Humanes)

Fa poques setmanes l’editorial independent Libros del Innombrable va publicar Los caníbales, d’Iván Humanes, un recull de contes per observar el nostre món des d’un mirall brut, fragmentat i convex.
Dir que en aquests relats Iván Humanes mostra l’absurd de la vida quotidiana sota el capitalisme, ja convertit en tardocapitalisme moribund, és quedar-se molt curt. La fase literària tan en boga als vuitanta de copsar amb ironia i amb sarcasme les imposicions del consumisme sobre les persones ja ha demostrat la seva insuficiència: ara hi ha que exposar-ne les conseqüències tràgiques, i l’autor escull per fer-ho el tremendisme que agiti les aigües somortes de la voluntat individual putrefacta després de l’experiència tardocapitalista, ideada per matar la intel·ligència, la cultura, la sensibilitat, l’ànima de les persones. Un sistema caníbal que, com Moloch, devora generacions i generacions d’humans sense perdre la fam.
Quin altre estil hauria estat més apropiat per a practicar l’autòpsia d’aquest món ocupat per personatges desconcertats, matant-se i devorant-se els uns als altres mentre ballen boogie boogie? Humanes encerta quan opta a Los caníbales pel citat tremendisme , en una línia amb molts precursors dintre les lletres castellanes.
De fet, si busquem referències pels seus contes, trobem a més de la línia dura castellana els autors més fantàstics de la literatura suramericana, el Cortázar dels contes surrealistes (bé, i l’altre també), un Borges psicotrònic, lluny del Parnàs acadèmic i apropat als malsons laberíntics, una Alícia que entra al forat i es troba un refugi atòmic habitat per Lovecraft i Joan Perucho (homenatjeat explícitament), un Arrabal campió del món dels pesos pesat. Com a mestre de cerimònies, Kafka, clar que en aquesta elecció de mestres Humanes no s’allunya gaire de tants altres escriptors de la seva generació. La diferència d’Humanes es troba en una curiosa combinació d’estil fi, de gran cura en la decisió formal estílística, de tria pacient de mots combinat amb la citada invenció amb gust pel gènere de sang i fetge, un tremendisme necessari per retratar el món governat per les banques d’inversió o la Troika. Els relats estan plantejats sota la pàtina d’una literatura pop en els termes però de gran refinament estilístc, malgrat els excessos gore i que presenta un rerafons culte farcit de cites explícites o implícites, qüestió aquesta senyera en tota la literatura de la posmodernitat, tot pintat amb els colors cridaners de la lisèrgia pop.
Un estil gairebé sempre sobri, concís i tallant, paraules i frases com un bisturí amb el qual practicar una autòpsia al tardocapitalisme. Tallant el ventre, el lector descobreix uns budells putrefactes, els costat fosc de l’imaginari de la nostra època, des de nazis suplantats a pluja àcida, embogides forces governamentals o famílies apocalíptiques. Uns temes molt durs per a un autor de mirada trista, tan benvolent com dura, amb una gran tristesa, oceànica, que amara l’univers creat i els seus caníbals famolencs.
Al mirall d’Alícia s’hi reflecteixen amb distorsions la llar de la nostra era, amb el lloc central per l’inevitable televisor, o també hi apareix l’esperit militar, construint búnkers cada cop més avall de la Terra, en els quals no sentir-se mai prou segur, o igualant campus universitaris quàntics i granges que cauen a trossos, els escenaris de l’existència al tardocapitalisme mostrats en essència. Els relats van d’un hiperrealisme al·lucinat al jeroglífic surrealista, com en un magnífic La madeja, de gran força plàstica, com els dibucollages de Daniel Madrid que il·lustren aquesta entrada.
Més que cap altre emoció, el que busquen els contes d'Iván Humanes és l’estranyesa del lector davant o d’un món tan embogit, o d’una quotidianitat foradada per allò insòlit, com del molt normal matrimoni de La Zona, (quins aromes tarkovskians emanen d’aquest nom) que veu com un forat negre s’obre al seu dormitori, un conte de cop final ple d’estranyesa que remet al millor Cortázar surreal.
I com en Borges, els llibres i les biblioteques s’ofereixen en sentit hermètic. ¿Existeix quelcom similar a un codi binari que ens permeti sortir del laberint? Personatges tot sovint erudits, d’un coneixement extravagant, analitzen amb minuciosament els textos a la cerca de claus salvadores; ho fan amb el rigor de l’escarabat preparant una bola d’excrements que farà girar pujada amunt, baixada avall. Aquests erudits de Los caníbales busquen entre tones i més tones d’estudis publicats la fórmula secreta que els permeti l’escapada. Mentre tant, els caníbals afilen el trinxador i es pengen el tovalló al coll de la camisa, la salivera denotant-se en gotes de babes a les estovalles. Avui s’emportaran a la boca un saborós erudit a les fines herbes.
Jugador ell mateix, Humanes planteja la literatura com una partida d’escacs en que els personatges perdran, l’autor empatarà contra ell mateix i el lector guanyarà gaudint de l’artifici literari construït. De fet, els escacs sobrevolen bona part de la trajectòria de l’escriptor. Una altra de les seves obsessions, lligada als escacs, és la fabulació sobre les matemàtiques, els càlculs de probabilitats o l’enlluernadora física quàntica, elements que esdevenen eix temàtic o com a mínim attrezzo creador d’atmosferes. En definitiva, a Los caníbales el lector trobarà un recull de contes que no defraudarà a qui cerqui risc, expressió vital i honesta, agitació, la boja alegria de la sala dels miralls, el treball cerebral exigit al jugador d’escacs però, per damunt de qualsevol altre consideració, l’estranyesa d’aquest món que anava a ser la repera i que, com Iván Humanes mostra, s’ha revelat un festí per caníbals.

No hay comentarios: