La força al·legòrica

A El origen del “Trauerspiel” alemán Benjamin torna a exposar les bases del que per a ell havia de ser un bon treball crític: en primer lloc, el comentari dels principals temes i formes trobades a l’obra, en aquest cas uns drames barrocs alemanys caracteritzats per ser creats un temps de fort dogmatisme religiós (posterior a la Contrarreforma), per una fragmentació del mapa polític europeu que ja no aspira al destí conjunt, per l’apropiació de la tragèdia grega amb significatius canvis, l'efecte de l’astrologia i de la concepció fatalista, les nocions d'escriptura, la malenconia, l’influx de Saturn i com aquest evoluciona a la figura medieval de la mort, un esquelet amb dalla derivat del déu greco-llatí, i de com les al·legories medievals es converteixen en emblemes. Així mateix, cal analitzar els punts de vista dels crítics anterior, com han vist les successives generacions d’estudiosos aquestes obres, i també comparar-los amb els considerablement superiors drames isabelins i castellans, amb Shakespeare i Calderon com a autors per antonomàsia.

Però el treball d’un bon crític no termina en aquest punt; cal exposar el contingut de veritat de l’objecte d’anàlisis crític, en aquest cas Benjamin el troba reflexionant sobre el característic ús de l’al·legoria. Si al símbol fons i forma, idea al·ludida i objecte mostrat formant una unitat captada en un instant i amb un contingut referit al temps etern de la natura, a l’al·legoria en canvi el que l’escau és mostrar el temps de la història humana mitjançant una separació profunda entre el que s’al·ludeix i el que es mostra, situant l’atenció del receptor en aquest abisme entre l’un i l’altre. El temps de la història es copsa gradualment en un procés que ensenya a l’home la condició mortal de qualsevol element històric, emblematitzada per la calavera, omnipresent al barroc.

L’al·legoria, doncs, parla sobre el temps humà, la història, regida per la catàstrofe, la malenconia del monarca al comprendre que la seva regència acabarà amb el seu cadàver a un bell mausoleu. Un rei parlant a una calavera? Una de les icones màximes de la cultura humana.

(Frans Hals, Jove amb calavera)

Aquest interès barroc en l’al•legoria té un dels seus orígens en l’emblemàtica renaixentista, moment de redescobriment d’Egipte amb el seu art jeroglífic (escriptura sagrada) sense què encara s’hagués desxifrat el seu codi. El refinat art de l’emblemàtica es basava en el missatge críptic, en l’hermetisme, en el grotesc amagat en coves, codi visual desxifrat únicament pels iniciats al secret.

(Dignitat a la Iconologia de Ripa)

A més d’aquestes fases del treball crític ideal, amb el seu comentari crític i l’anàlisi del contingut de veritat, Benjamin va afegir un fonamental i molt críptic pròleg on va pretendre manifestar alguns dels trets essencials del seus sistema de pensament a l’època, mitjans dels anys 20. Se’ns mostra un Benjamin metafísic, de caire idealista neoplatònic, amb una remarcable influència del pensament metafísic jueu, fruit de lectures i converses amb l’estudiós de la Càbala Gershom Scholem. Bé, en aquella època ja més que converses eren diàlegs per correspondència, ja que Scholem ja s’havia anat a viure a Jerusalem. Aquesta autodefinició com a pensador metafísic sobtarà a qui hagi arribat a Benjamin atret per la seva època més marxista, malgrat que en totes les seves fases el pensador berlinès no va abandonar l’interès per l’element metafísic. De fet, i com ell mateix va reflexionar a les seves Tesis de la història, l’enorme divergència entre teologia jueva i marxisme és molt més aparent del que sembla.

El drama barroc alemany constitueix un estudi amb una perspicàcia que ja voldrien molts estudis culturals però sense tanta autolloança, un text dens, no apta per lector amb presses, però la lectura recompensarà a tot aquell que s’endinsi amb simple ànim indagador, aprofundint en el coneixement de diversos motius culturals europeus, no únicament del barroc sinó també del Renaixement, de l’Edat Mitjana i de l’Antiguitat.

(Antonio de Pereda, El sueño del caballero)

I no oblidem el món contemporani: en temps de crisis, la forma més eficaç d’endinsar-se en la vida i la cultura des de l’art és l’al·legoria, al menys segons aquest text en que Benjamin torna a valorar-la. Per desmuntar les falses mitificacions del poder, l’eina més eficaç és aquesta emblemàtica que mostra el cicle de la història i que serveix per desemmascarar impostures.

En el caràcter precari i gairebé desconsolat del barroc alemany Benjamin troba correspondències amb l’art del seu present. I les continuaria trobant en l’actual; amb un món encara més desangelat, materialista en el sentit banal, fragmentari, violent, com diria el pensador ruïna sobre ruïna i catàstrofe rera catàstrofe: bona part de l’art més interessant del segle XX es construeix amb aquest paisatge, fruit d’Auschwitz, de la destrucció ecològica, de l’enfonsament de la utopia comunista, i de les successives crisis capitalistes que ens acosten al temps zero. Tot plegat, un món desencantat, tal i com plasma l’art contemporani.

Les al·legories estan en plena vigència, com per exemple les pel·lícules de fort contingut socio-polític de George A. Romero amb morts vivents, on sota l’aparença terrorífica hi ha una reflexió sobre el consumisme, la cultura de la violència, la bogeria mediàtica, la por a l’emigrant, l’estratificació en estaments de les societats contemporànies i moltes altres idees. De fet, bastants fragments del “Trauerspiel” alemany m’han portat a pensar en els morts vivents, sobretot al darrer apartat, on Benjamin reflexiona sobre el cadàver en tant que escriptura: «Pues por sí mismo se comprende que sea solamente en el cadáver donde pueda imponerse enérgicamente la alegorización de la physis. Por ello, los personajes del Trauerspiel mueren porque sólo así, como cadáveres, pueden ingresar en la patria alegórica. Mueren no por mor de la inmortalidad, sino ya por mor de los cadáveres.» (Plana 439 de les Obres completes de Benjamin, llibre I volum 1, publicat per Abada.

Començavem amb el drama barroc benjaminià i acabem amb els zombies. No està gens malament.