Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

domingo, 27 de febrero de 2011

La cançó de la sirena

This mortal coil, grup amb la mateixa gent de Cocteau twins (http://el-missatger.blogspot.com/2011/01/cocteau-twins.html), canta Song to the Siren i Thanatos encarnat roda amb la seva càmera tot el descens a l'infern de la bogeria.
Una sirena ha atret cap a la perdició al pobre mecànic Pete Dayton. O no portarà en realitat al jazzman Fred Madison, amb Pete com una creació mental del jazzman boig, cornut i assassí?
En tots dos casos, la bellesa medusea atrau cap a les roques amb el seu cant. Lynch, cineasta no de la lògica sinó de l'emoció, crea una seqüència amorosa-desamorosa gairebé insuperable, o de com l'eros pervers porta a thanatos, tema predilecte del decadentisme i de la sèrie negra.



I Thanatos continua gravant-ho tot.

viernes, 25 de febrero de 2011

Arrabal diví o Telèfon vermell, volem cap a l'illa de l'Emperador assiri

Fernando Arrabal, El cementerio de automóviles - El Arquitecto y el Emperador de Asiria, Ed. Cátedra, pp. 172-173:
«ARQUITECTO.- Antes de irme, quiero hacerte una confesión.
EMPERADOR.- Cuéntamelo todo. Soy tu padre, tu madre... todo para ti (Pausa.) Un momento, el teléfono rojo. Me llaman. (Mima ceremoniosamente.) Sí, aquí el Presidente. (Pausa.) Hable, hable. (Pausa.) Querido Presidente, ¿cómo está? (Pausa.) ¡Qué simpático y qué bromista!
(Haciendo como si se ruborizara.)
¿Una declaración? Presidente, que ya no estamos en la escuela. (Pausa.) No se ponga así... No sabía que era usted homosexual... Hacerme una declaración a mí, viejo verde... pillín... (Pausa.) ¿Cómo? ¿Una declaración de guerra a mi pueblo? (Pausa; en cólera.) Desde lo alto de estos rascacielos diez mil siglos le contemplan. Le extirparé como una mosca extirpa un elefante salvaje. Mi pueblo invadirá su pueblo y hará con él... ¿Cómo dice? ¿Que una bomba de hidrógeno va a estallar sobre nuestra cabeza dentro de treinta segundos? ¡Mamá, mamá...! (A su secretario.) ¡Un paraguas!
(El ARQUITECTO abre un paraguas, ambos se cobijan bajo él. Al teléfono.)
¡Mal educado!... ¡Criminal de guerra!... ¡Matasuegras! (Al ARQUITECTO.) Y pensar que todo lo teníamos preparado para enviarles nuestras bombas por sorpresa mañana a las cinco. Mi reino por un Ave Fénix.»


jueves, 24 de febrero de 2011

Amb què pinten les dones?

Aquesta és la pregunta que es va fer Kubota a l'any 65, i Vagina painting, l'acció resultant, un dels documents gràfics més cridaners de l’art contemporani. Té tant la força del gest simple i eloqüent com una càrrega de crítica a la situació cultural, especialment per a les dones, dos raons per considerar-la com una de les accions senyeres de les darreres dècades. Quin és el lloc de la dona a l’art? Per quina raó tant poques dones han pogut arribar a ser reconegudes com a grans artistes? Amb què es pinta i quina mirada projecta l’espectador en l’obra? L'acció va esdevenir alhora crítica i reivindicació.
Doncs bé, sembla que algú a Xina ha intentat demostrar que pintar amb la vagina es tracta d’una pràctica cultural tradicional. Malgrat tenir tota l’aparença de ser un fake, amb tot un rerafons eròtic, l’estafa no deixa de tenir una grapa visual digna de Kubota –i de Maciunas, el fotògraf del Vagina painting original.
En canvi, l’homenatge de l’artista Lilibeth Cuenca Rasmussen perd aquesta grapa al mostrar-se massa polida, massa acadèmica en un gest i una acció que eren en origen més una crida que un còmode producte cultural per citar trenta anys després. L'original té més de crit punk per agitar consciències que de sonata classiciste.


En definitiva, que continuem preferint el clàssic de Kubota.
Ara solament falta que Hollywood plagiï el títol de l'entrada i engrendri un dels seus monstres sobre la qüestió.

lunes, 21 de febrero de 2011

Els diaris de David Perlov: la experiència del quotidià


Els diaris de Perlov. La idea de l’autor era rodar l’equivalent a un diari però amb el format audiovisual. Com el mateix cineasta comença explicant al primer dels sis capítols, ja no l’interessava el cinema comercial i desitjava crear una altra cosa. Estava fart dels qui posaven continues traves als seus films, uns clients governamentals que únicament podien pensar en idees. No podien veure la vida, que és el que li fascinava a ell.
Perlov va batallar durant lustres contra ells, ja que no permetien que portes a bon port els seus projectes. Mentre que ell volia indagar en la realitat del vist i viscut, els productors desitjaven el que totes les autoritats: construir mites que les justifiquin.
Als diaris Perlov dirigeix la càmera cap a l’exterior, l’Israel del 73 endavant (comença amb la guerra del Yom Kipur) però també i sobretot a l’interior, a la seva dona, les seves dos filles bessones, i és clar, rembrandtià ell, també davant d’un mirall a manera d’autorretrat. Però el resultat no és una cinta casolana més. Perlov era un professional del cinema, amic de Vigo o de Langlois, ajudant de càmera primer i després director de diverses obres pel govern d’Israel, així com professor universitari de la qüestió. Tot aquest bagatge queda fixat als diaris en forma de reflexions sobre què es atrapar la realitat dels cossos per crear la fantasmagoria de les imatges.


La mirada projectada per Perlov no és lírica ni complaent, més aviat tot el contrari. Per exemple, com ja s’ha dit Perlov és molt crític amb les autoritats cinematogràfiques del país, però no únicament amb elles, sinó també amb els governants del seu país: Israel. Perlov va començar la seva singladura en un kibbutz, com a sionista amb anhels de vida comunitària.
Que el seu Israel somiat acabés en l’Israel que veia era una bufetada que provocava un enuig recollit als seus diaris. La seva família ha continuat amb la feina d’incrementar el coneixement mutu de les dos comunitats, en la línia de les iniciatives de Barenboim-Said, el gran músic i director d’orquestra i el pensador.


Amb tot, l’objectiu principal dels diaris de Perlov no és crear un discurs polític sinó reflexionar visualment sobre en què consisteix captar la vida amb càmeres, mostrant la vida real a Tel Aviv, almenys en la mesura que permet les interferències originades per la càmera.
El resultat crea una poètica on es combinen l’íntim, la revelació, la tensió entre el públic i el privat i, especialment, el misteri del quotidià, un misteri que ens passa desapercebut simplement perquè no ens abandona en cap moment del dia.

sábado, 19 de febrero de 2011

Les espigadores de Millet i d'Agnès Varda


El quadre de Millet de Les espigadores va portar a Agnès Varda a reflexionar fílmicament sobre el menjar que es llança a la brossa perquè no dóna temps de recollir-ho o no val la pena fer-ho, o també perquè no passa els controls de mesura al ser massa gran o massa petit respecte al que es compra al supermercat, com per exemple patates més grans que les que porten les bosses a la venta.
La bogeria ja no de que no es deixi espigar sinó que fins i tot en certs casos arribi a prohibir-se –o a fer creure que està prohibit–, amb productes de luxe com el raïm dels millors vins fet malbé als ceps quan ja no interessa. Però l’espigació clàssica no és la única que es practica en l’actualitat. O no és equivalent buscar menjar llançat a la brossa del supermercat?


El realisme líric de Millet serveix com a referent clàssic per a un nou tipus de realisme, on la vessant lírica l’aporten els comentaris de la directora, irrupcions de la seva subjectivitat que enriqueixen amb un segon eix conceptual centrat en el pas del temps. El que són les estacions en la maduració d’uns fruits que el capitalisme desdenya, ho és el pas de les hores i dels dies en la nostra vida, amb l’evidència de la pell arrugada.
El documental no utilitza la veu narrativa omniscient sinó que combina dos formes de subjectivisme: les impressions dels que apareixen en pantalla amb breus frases gairebé aforístiques de la pròpia Varda, amb el documental gairebé convertit en un retrat del seu cos envellint.


Agnès Varda va tornar en aquest documental a una forma de cinema tan senzilla com anar a la gent, preguntar, gravar la resposta i reflexionar una mica. Senzill? El més difícil és crear un discurs que es sostingui amb els elements més simples possibles.

jueves, 17 de febrero de 2011

Queixalada a les caixes

La meva col·laboració a aquest número de l'Apartament:

Encetem aquesta reflexió des del soterrani sota l’empara dels veritables amos del món en la seva configuració actual: els banquers:
«Mi historia es una historia de retos. Un día me proponía ir más lejos, el siguiente más rápido. Imaginaba una obra magnífica y pensaba otra imposible. Cuando aprendí a escribir, hice máquinas que escribían solas. Después de aprender a curar una enfermedad quise aprender a curar muchas más. (...) A veces tengo miedo de que se me acaben las cosas por hacer pero siempre se me ocurre un nuevo proyecto. Avanzar es comprender que los retos no se acaban nunca; por eso nace *, una entidad con espíritu de superación, creada pensando en todos tus retos.»
Aquest discurs tan emotiu el declamen dos veus narradores a l’últim anunci de CatalunyaCaixa (http://www.youtube.com/watch?v=v1YwXR6GAjs) subratllant unes imatges on es veuen reconstruccions dels primers vols d’avions, de salvadors cirurgians, d’astronautes que leviten quan descobreixen el que cobra cada un dels del consell d’administració de la caixa. I això que no sap el que cobra extraoficialment. Per concloure l’anunci com Déu mana, no faltaria més, un nen encantador. Llàstima que no hagi sortit un aturat demanant un crèdit i la resposta immediata del senyor caixer. Qui diu que els poders econòmics no s’interessen pels valors humanistes?
Els senyors d’aquesta caixa (i els seus publicistes), han posat de nou en circulació intel·lectual els vells valors del positivisme del dinou, solament que amb una configuració adient pel món present, el que podríem definir com un humanisme per incrementar els beneficis anuals.
Pels senyors de la CatalunyaCaixa no han passat dos guerres mundials, dotzenes de milions de morts en persecucions vàries, camps de concentració i d’extermini, amb ciutats i ciutadans com objectius fàcils d’accions bèl·liques, bombes atòmiques incloses, persecucions polítiques, catàstrofes on s’ha malmès la natura, malalties que no es guareixen al no donar rendiment econòmic, grans fortunes edificades malmeten la salut dels ciutadans...
Segons sembla, això no ha succeït i CatalunyaCaixa pretén que hem de tornar a la mentalitat del dinou. Visca el positivisme! Cantem tots junts les bondats del progrés, de la indústria i de la propietat, sobretot d’ella, sense oblidar-nos això sí del virolai. Un nou hereu de Hegel ha nascut en forma de caixer que ens portarà en un progrés constant i infinit. Cap a on? Això els benvolguts caixers del consell d’administració, i els admirats creatius de la companya publicitària no ens ho diuen, encara que ho imaginem: a una evolució contant que ens porti cap a les seves sucursals i un progrés infinit del compte de beneficis de la gran institució.
I nosaltres que trobàvem certes falles en la teoria de l’evolució i del progrés... il·lusos! Les humanistes caixes –i futurs bancs– ens han obert els ulls! Qui diu que els poders econòmics no s’interessen pels valors culturals? Això sí, esperem que la realitat no ens tanqui els ulls i, per exemple, la Fontana d’or, propietat d’una altra caixa, continuï i fins o tot incrementi la tasca desenvolupada durant els darrers anys.
Esperem i observem.

L'original es troba a http://www.adart.cat/apartament/articles/Queixalada%20a%20les%20caixes.pdf, i la imatge caricaturesca de Hegel l'he tret de http://esferapublica.org/nfblog/.

miércoles, 16 de febrero de 2011

L'apartament (2)

Finalment ha obert les seves portes l'Apartament, meitat revista cultural, meitat casa on citar-se tots els sonats de Girona. Potser per aquesta natura híbrida l'Apartament té un aspecte tan similar a la casa de la Rue del Percebe. Aquesta és l'adreça http://www.adart.cat/apartament/
i aquest és l'editorial del primer número, el número metafísic per excel·léncia, plasmació del pensament de l'Índia, el 0. Aquí va l'editorial:



Properament penjaré la meva col•laboració, a la secció del soterrani, dedicada a la crítica, on m'he transformat en una rata, la bèstia del soterrani.
Llarga vida a l'Apartament!