Els diaris de Perlov. La idea de l’autor era rodar l’equivalent a un diari però amb el format audiovisual. Com el mateix cineasta comença explicant al primer dels sis capítols, ja no l’interessava el cinema comercial i desitjava crear una altra cosa. Estava fart dels qui posaven continues traves als seus films, uns clients governamentals que únicament podien pensar en idees. No podien veure la vida, que és el que li fascinava a ell.
Perlov va batallar durant lustres contra ells, ja que no permetien que portes a bon port els seus projectes. Mentre que ell volia indagar en la realitat del vist i viscut, els productors desitjaven el que totes les autoritats: construir mites que les justifiquin.
Als diaris Perlov dirigeix la càmera cap a l’exterior, l’Israel del 73 endavant (comença amb la guerra del Yom Kipur) però també i sobretot a l’interior, a la seva dona, les seves dos filles bessones, i és clar, rembrandtià ell, també davant d’un mirall a manera d’autorretrat. Però el resultat no és una cinta casolana més. Perlov era un professional del cinema, amic de Vigo o de Langlois, ajudant de càmera primer i després director de diverses obres pel govern d’Israel, així com professor universitari de la qüestió. Tot aquest bagatge queda fixat als diaris en forma de reflexions sobre què es atrapar la realitat dels cossos per crear la fantasmagoria de les imatges.
La mirada projectada per Perlov no és lírica ni complaent, més aviat tot el contrari. Per exemple, com ja s’ha dit Perlov és molt crític amb les autoritats cinematogràfiques del país, però no únicament amb elles, sinó també amb els governants del seu país: Israel. Perlov va començar la seva singladura en un kibbutz, com a sionista amb anhels de vida comunitària.
Que el seu Israel somiat acabés en l’Israel que veia era una bufetada que provocava un enuig recollit als seus diaris. La seva família ha continuat amb la feina d’incrementar el coneixement mutu de les dos comunitats, en la línia de les iniciatives de Barenboim-Said, el gran músic i director d’orquestra i el pensador.
Amb tot, l’objectiu principal dels diaris de Perlov no és crear un discurs polític sinó reflexionar visualment sobre en què consisteix captar la vida amb càmeres, mostrant la vida real a Tel Aviv, almenys en la mesura que permet les interferències originades per la càmera.
El resultat crea una poètica on es combinen l’íntim, la revelació, la tensió entre el públic i el privat i, especialment, el misteri del quotidià, un misteri que ens passa desapercebut simplement perquè no ens abandona en cap moment del dia.
This mortal coil, grup amb la mateixa gent de Cocteau twins (http://el-missatger.blogspot.com/2011/01/cocteau-twins.html), canta Song to the Siren i Thanatos encarnat roda amb la seva càmera tot el descens a l'infern de la bogeria.
