El quadre de Millet de Les espigadores va portar a Agnès Varda a reflexionar fílmicament sobre el menjar que es llança a la brossa perquè no dóna temps de recollir-ho o no val la pena fer-ho, o també perquè no passa els controls de mesura al ser massa gran o massa petit respecte al que es compra al supermercat, com per exemple patates més grans que les que porten les bosses a la venta.
La bogeria ja no de que no es deixi espigar sinó que fins i tot en certs casos arribi a prohibir-se –o a fer creure que està prohibit–, amb productes de luxe com el raïm dels millors vins fet malbé als ceps quan ja no interessa. Però l’espigació clàssica no és la única que es practica en l’actualitat. O no és equivalent buscar menjar llançat a la brossa del supermercat?
El realisme líric de Millet serveix com a referent clàssic per a un nou tipus de realisme, on la vessant lírica l’aporten els comentaris de la directora, irrupcions de la seva subjectivitat que enriqueixen amb un segon eix conceptual centrat en el pas del temps. El que són les estacions en la maduració d’uns fruits que el capitalisme desdenya, ho és el pas de les hores i dels dies en la nostra vida, amb l’evidència de la pell arrugada.
El documental no utilitza la veu narrativa omniscient sinó que combina dos formes de subjectivisme: les impressions dels que apareixen en pantalla amb breus frases gairebé aforístiques de la pròpia Varda, amb el documental gairebé convertit en un retrat del seu cos envellint.
Agnès Varda va tornar en aquest documental a una forma de cinema tan senzilla com anar a la gent, preguntar, gravar la resposta i reflexionar una mica. Senzill? El més difícil és crear un discurs que es sostingui amb els elements més simples possibles.
No hay comentarios:
Publicar un comentario