Renfield com a model

Una de les figures més repetides en la narrativa de terror és el criat del monstre, en el cas de Dràcula el boig Renfield. Els Renfield d’aquest gènere són personatges que volen assolir el poder del seu amo, esdevenir com ells, i per això es posen al seu servei, facilitant els seus plans o cercant víctimes per les seves queixelades.

Podríem dir que els nostres representants democràtics han acabat representant aquest trist i galdós paper de Renfield per al veritable poder: el gran capital. L’F.M.I. traça les polítiques més adequades per als seus interessos, els banquers escullen a la carta què operació reverteix en més guanys i mentre les grans pèrdues ocasionades per ells són repartides entre tota la societat. Hem de sacrificar-nos per pagar la festa, diuen. Als anys vuitanta i noranta els lliberals presentaven el sistema com l’Arcàdia del diner-manà caigut del cel, preparat per a qui fos llest i aprofités l’ocasió, convertint aquell manà en accions, en bonus, en privilegis.

Ara que la festa s’ha acabat i toca netejar la sala de ball, ara justament decideixen ser més marxistes que Marx, més soviets que Lenin, més comunistes que Sartre. Visca els falansteris! Ara han decidit socialitzar les pèrdues, i que les societats paguin el que creat per algun d’ells.

Però el pitjor és que els nostres representants, en lloc d’unir-se com a patronal i imposar el poder del poble a les altes esferes, el que han fet ha sigut representar el paper de Renfield, dir que sí a totes les imposicions del FMI, del centres financers, de bancs i caixes. Els financers-taurons no solament han portat a tota la societat a la crisis, sinó que a sobre imposen la manera en que el conjunt ha de viure-la, a més d’obligar a seguir unes solucions que segueixen afavorint-los.

Com un metge que talla la cama equivocada al pacient i després, en lloc d’acabar a la presó, força al pacient a fer exercicis de recuperació. La culpa no és dels executius que van cometre disbarats, ni dels lliberals que van donar coartada intel·lectual a tot plegat. La culpa, o com a mínim la penitència, està sent traspassada a tota la societat. I això no pot ser. Que els governants escollits per tots compleixin amb el seu paper de patronal amb el poder definitiu o la cosa acabarà malament. Renfield continua portant víctimes al monstre. El vampir dessagna una rera l’altra. Potser va sent hora que intervingui el doctor Van Helsing. I atenció vampirs i Renfields del món: quan Van Helsing intervé s’han acabat les punyetes. Ja va sent hora de que el sol purifiqui els taüts plens de corrupció.

(Escena del Renfield interpretat per Tom Waits): http://youtu.be/jGwHSO-sHxk

Caminem entre morts vivents

Ja ha sortit el nou número de la revista de cultura a Girona L’apartament, amb la segona col•laboració de la Bèstia del soterrani. La rata que grata en el que troba abandonat al soterrani reflexiona sobre la societat humana que viu als pisos superiors de l’edifici.
Anem amb el tràiler (o més aviat thriller) amb algunes de les mossegades de la bestiola: «Sembla que per a les autoritats vàries, el concepte de festa popular comença a semblar-se perillosament a un viatge de l’Imserso a Disneyland. (...) Podem criticar molt als poderosos per la pau de cementiri que volen imposar, però la cosa és més greu. (...) A Girona, ciutat de zombies, una pau de cementiri s’està estenent per tot arreu...»
Per llegir senceres les reflexions de la rata del soterrani, hi ha que visitar L’apartament.

Bansky, o com acabar amb el discurs institucional de l'art

Pot rodar-se cinema documental que precisament sigui una burla d’aquest tipus de cinema? Un fake on l’espectador no acaba de decidir si el que es veu ha de considerar-se ficció o no-ficció? Per quina raó ens agrada tant trencar els gèneres o encara més crear híbrids entre ells? Exit through the gift shop, la pel•lícula de l’artista Bansky, és planteja aquestes qüestions.
El títol ja aporta informació sobre el contingut crític social: el recorregut plantejat pels museus obliga al visitant a que per poder sortir del recinte s’hagi de passar per la botiga. A veure si comprem el souvenir o l’obra.
Thierry, un home un tant i dispers, amb poques llums i enganxat a una vídeo-càmera per tal de gravar la realitat, inicia una sèrie d’enregistraments d’artistes d’street art. Es tracte d’una de les branques més excitants de l’art contemporani. Art gratuït (sempre que no entri al mercat, és clar) fet per cridar a las parets del carrer, no per penjar al rebedor de casa o a la caixa de seguretat amagada al soterrani. Art pel poble, que defuig el mercat institucionalitzat.
Bansky destaca com el més enginyós entre tots aquests artistes, un dels mites de l’art contemporani, evanescent, amagat a l’underground, tan elusiu com famós a l’esfera de les arts plàstiques. Per tant, Thierry es dedica a gravar alguna de les seves accions.


Però a Exit through the gift shop l’important no és tant la història sinó com articula el discurs i les reflexions que origina. Però si la documentació del moviment resulta correcta, la glorificació de Bansky té més de paròdia que d’altre cosa: Bansky (al cap i a la fi director de l’obra) se’n fot del relat mític del artista, allò dels perills sortejats, del sentimentalisme barat disneydià (o spilbergià, o eisensteinià), de la dificultat del procés artístic que es resol miraculosament en un moment d’inspiració, dels sacrificis de l’artista heroic que ha de pagar factures, del problemes familiars, de les trompades amb les autoritats...

En definitiva: del relat clàssic de l’artista tal i com el coneix Hollywood i el copien els altres, que converteix l’autor en un heroi amb una vida única, glorificant a l’u que és millor que tota la resta. Van Gogh com a estrella de futbol. Bansky devia de pensar: ja està bé de tanta bajanades. Anem a enfotre’ns-en d’aquest discurs ridícul, sense cap relació amb l’art de veritat.
Si tota la pel·lícula esdevé una paròdia del discurs sobre l’art com producte mercantil, al final se’n riu de la celebritat i la trajectòria de productes de marketing artístic com en Damien Hirst i d’altres similars.

El que presenta sobre aquest moviment contemporani és autèntic, la pel·lícula un fake. Com considerar llavors Exit through the gift shop? Una paròdia dels documentals sobre artistes-literats-cineastes acaba esdevenint un documental sobre l’objecte concret del documental, l’street art, això destrueix qualsevol intenta d’imposar-li una etiqueta. Ni fake, ni documental, sinó un híbrid En qualsevol cas, un dels documentals més divertits que s’han fet, amb un talent manifest per explicar històries.

(En homenatge a Harry Larkins. Best wishes)

L'espai de la Resurrecció

Al fantàstic llibre sobre el cinema fantàstic, Vida de fantasmas, Jean-Louis Leutrat pensa en la condició del cinema com a art basat en fantasmes, la resurrecció dels morts que es projecta a la pantalla. Escriu a l’assaig sobre un episodi de la Bíblia a la plana 20:
«Un pasaje de La Biblia reune las ideas de aparición-desaparición, el desgarro, la cripta, el muerto-viviente, las lágrimas, la "irrealidad luminosa"... Para introducir la problemática del "entre", este pasaje se sitúa en la historia de Jesús entre la Resurrección y la Ascensión. (...) El relato continúa con la narración del recorrido del camino que conduce hasta Emaús. Dos peregrinos se dirigen hacia esta ciudad mientras hablan de los acontecimientos recientes. Esto se desarrolla exactamente igual que en un filme de Buñuel. Jesús se suma a la pareja de peregrinos y participa en su conversación "pero sus ojos eran incapaces de reconocerle". Los peregrinos le cuentan el misterio acaecido. Jesús les responde a través de una lección de exégesis, "comenzando por Moisés, y siguiendo por todos los Profetas, les interpretó, en todas las Escrituras, aquello que le concernía". Y lo hace mientras caminan. Emaus se halla al final del camino y, avanzada la jornada, la noche empieza a caer. Hay una luz especial. Büchner apunta: "Es una tarde grisácea, crepuscular, una franja de color rojizo atraviesa el horizonte, el camino se desdibuja en la penumbra". Los peregrinos intentan retener a Jesús con ellos. Se hospedan en un albergue. Jesús parte el pan y le reconocen pero, apenas lo han hecho, Jesús desaparece. Los peregrinos "sienten miedo porque todo se sume en la oscuridad y algo incomprensible se apodera de ellos; sin embargo, no se trata del miedo que producen los fantasmas, no, es más bien como si alguien, en el crepúsculo, viera que se le acerca un muerto a quien en otro tiempo amó". (...) Nos encontramos, pues, ante el tiempo del "entre" por excelencia, situado entre "lo ya visto" y lo "todavía no".»
Qualsevol que hagi via Stalker, la magna obra de Tarkovski, recordarà immediatament el passatge. Els tres personatges, que són tres tipus de personalitat a la manera dostoievskiana, es troben en ple descans del seu trajecte hermètic cap al coneixement sagrat. La seqüència, coneguda com el Somni de l’Stalker, té una veu en off amb el protagonista recitant uns versicles. Precisament aquest episodi dels peregrins d’Emmaús.

(a partir del minut 6)
Els dos peregrins no reconeixen a Jesús (l’Esperít), degut a que es miren l’un a l’altre, tal i com fan el Científic i l’Escriptor de la pel•lícula. Així havia entès l’escena fins ara, així com una referència a la Resurrecció de l’Ànima. Ara bé: no estaria Tarkovski també reflexionant sobre la condició espectral del cinema? Cinema (i vida, i somni) com temps de l’aparició i desaparició. Temps de la Resurrecció.
Som molt més del que creiem ser.

Cap a on anem?

De nou fil musical.
Aquest any es compleix el quaranta aniversari d'un dels discos que més plaer ha sigut capaç de donar-nos a les successives generacions, el What's going on, de Marvin Gaye. L'onomàstica serveix com a motiu per a un petit reportatge al darrer suplement Cultura/s de La Vanguardia. Amb aquest disc Marvin Gaye i el grup d'excel·lents músics de la Motown va aconseguir una d'aquelles obres on l'alquímia artística arriba a fabricar la pedra filosofal, i la veu d'un individu dota de veu a tota la comunitat, tal i com havia de succeir amb el cor de les tragèdies gregues, o segons buscava Maragall amb les seves veus de la terra. La lluita civil pels drets de les minories, la guerra de Vietnam (qualsevol guerra), la bogeria de l'home que oblida el saber de la terra, el conflicte entre generacions, la cultura de la pau vers la incultura de la violència... una sèrie de qüestions que encara ara segueixen sent fonamentals. Potser per això ens agrada tant Marvin Gaye.
En aquesta versió en directe l’orquestra de la Motown toca dos dels temes del disc que serveixen per demostrar que poques veus han arribat a emocionar com la d’en Marvin, sense oblidar la perfecció formal dels magnífics músics de la Motown, soul masters. Amb tot, segueix sent recomanable tornar a escoltar el clàssic sencer.


Un disc en l’òrbita temàtica i espiritual del A love Supreme de l’enorme Coltrane, solament que amb una altra estructura musical.
Gràcies, amic.

No hi ha banda, tot és un enregistrament

Al seu Atrapa el pez dorado. Meditación, conciencia y creatividad, David Lynch escriu sobre la relació entre la meditació, que pràctica des de fa gairebé quaranta anys, i les seves obres de creació. Ho fa amb un llibre de lectura ràpida situat a mitges entre els aforismes inspiradors i els llibres d’autoajuda.

A la plana 107 apunta per exemple la raó de certa foscor del seu cinema, optant per no seguir una senda de cinema amb connexions més directes amb allò elevat (Tarkvoski): «Me han preguntado por qué, si la meditación es tan estupenda y proporciona semejante felicidad, mis películas son tan oscuras e incluyen tanta violencia. »Hay muchísimas cosas oscuras en este mundo y la mayoría de las películas reflejan el mundo en el que viven. Son historias. Las historias siempre incluirán un conflicto. Tendrán subidas y bajadas, incorporarán el bien y el mal».

A més: «Ahora bien, si dijera que estoy iluminado y que estoy haciendo cine iluminado, sería muy diferente».

Ara bé, que el seu cinema contingui foscor no equival a que no hi trobem una forta empremta de la metafísica del ioga, dels nivells interiors de realitat o dels éssers eteris. Aquest són evidents en una seqüència que apareix a totes les seves pel·lícules, una seqüència a un teatre que trenca amb el ritme i afegeix una lectura metafísica, la de la vida social i la personalitat com a teatres per a la contemplació de l’ànima. Lynch insisteix una vegada i un altra en aquest tòpic de la metafísica del ioga

Aquesta faceta meditativa del director té una de les culminacions lyncheanes a la seqüència del club Silencio, just quan Mulholland drive està a punt de donar la seva darrera pirueta argumental. A l’escenari del club Silencio recita un personatge mefistofèlic, qui ens informa de que no hi ha banda, que la música que es sent és un enregistrament, i que per tant el que creiem en primera instància es demostra una il·lusió. Això és ioga. Potser per desconeixement envers aquesta faceta de l’univers Lynch, molts no acaben d’entendre el sentit profund del que diu Lynch a les seves pel•lícules

La senyora de la dalla

Carta XIII del Tarot, La senyora de la dalla, la única carta del Tarot sense títol baptismal, solament la imatge i el número, pur saber pre-lògic. El cicle de la vida té en aquesta senyora una de les parts fonamentals: fecundació, naixement, maduració, mort i renaixement, cicle de la vida eterna en Dionís, un flux que és mortal en la seva individualitat però etern en la seva unitat absoluta. Tot és U i aquest U és immortal.

I la senyora de la dalla continua segant els brots.

O com va deixar escrit Jorge Manrique:

así que no hay cosa fuerte,

que a papas y emperadores

y prelados,

así los trata la muerte

como a los pobres pastores

de ganados.