Investigar si en els orígens
del llenguatge hi ha una relació directa amb la natura o mai es produeix, i per
tant llengua representativa i realitat són sempre dos fenòmens sense connexió,
excedeix les nostres possibilitats. En aquest sentit, l’atac al nominalisme
de Wittgenstein va constituir un cert retorn a valorar de la llengua els seus
usos, al considerar-la un discurs amb eines que menen cap a l’acció, eludint
d’aquesta manera cert conceptualisme. Un tret característic de Wittgenstein rau
en el seu gust pels casos, per allò particular, fugint d’especulacions generals
que pequen d’abstracció per a guanyar grau de funció instrumental.
Les llengües conceptualitzen,
reuneixen les diferències sota el paraigües d’una paraula que engloba i redueix
d’una manera inevitable. Per consens dels parlants, la rosa que no és la rosa
serveix per anomenar tots aquells objectes que tenen una aparença similar, amb
la complexitat derivada de la gran varietat de criteris subjectius (els famosos
exemples posats per Wittgenstein de l’ús de la llengua per nens) que s’han de
posar d’acord, deduint que en impressions individuals hi ha una mateixa idea. A
més, s’han de posar d’acord segons unes
normes completament arbitràries i convencionals, generades per els
especialistes, els tècnics d’aquesta branca, que separen el bon ús dels
dolents. El llenguatge no es circumscriu a les coses en sí sinó a les persones,
a les comunitats, a les relacions entre els seus membres i a les pautes que
s’autoimposen.
Ou còsmic amb el Gènesi escrit, al Museu de Jerusalem |
S’apuntava fa dies que cada
llengua determina una manera de veure el món, però matisant que aquesta manera
està determinada per superposicions de tota mena seguint criteris i interessos
ideològics. No només la llengua determina la societat sinó que la societat
determina la llengua. S’enraona, però s’enraona de formes molt variades i al
mateix temps seguint uns prejudicis socials. Quan s’enraona sense tenir present
els casos particulars, es generalitza i es tendeix cap a un conceptualisme que
pot tenir conseqüències funestes.
En aquest sentit, l’atenció
cap allò sensible i l’obertura dels pictogrames, sempre permeables a la
combinació i al sentit múltiple segons casos, permeten una relació molt més
poètica, polisèmica, amb la llengua. La poesia de la llengua com a manera
d’oposar-se a la conceptualització de la llengua. D’aquí l’experiència sensible
que transmet ja en la seva vessant cal·ligràfica, una experiència carregada de
densitat, sensual, lluny d’un idealisme conceptualista.
Potser cal un nous esforç per
a realitzar un efecte desil·lusionador sobre les abstraccions i la raó igual al
ja fet sobre el nominalisme i les paraules, un esforç ja proposat per
Nietzsche, amb el seu característic temperament transgressor i a contrapèl. De
la mateixa manera que el nom no és l’objecte (almenys en les llengües
desencantades, aquelles no emprades per allò sagrat), l’abstracció que se’n
derivi, el producte de la raó, tampoc ho és.
Potser hauríem d’enraonar més,
però les experiències del segle XX aconsellen precaució amb aquest desig. El
més gran horror de la historia humana coneguda es va regir per criteris d’una
gran lògica industrial duts a terme per uns tecnòcrates que creien ser la
culminació de l’evolució, superhomes dins de la cultura més exquisida del
moment. Però es que en la derrota d’aquests bàrbars contra altres homes de raó,
els seus rivals liberals i comunistes es van caracteritzar igualment per la
vilesa més gran, amb bombardeigs indiscriminats de ciutats, matant centenars de
milers sinó milions de civils. Això per no portar al record gulags i camps de
concentració cambotjans, aplicadors d’un sistema que es considerava
perfectament raonable. Després d’Auschwitz, però també d’Hiroshima o Dresde, de
la guerra de trinxeres i dels atacs químics, de Stalin o Pol Pot, o, per a ser
més actuals, d’una contrarevolució conservadora que prima l’egoisme personal i
de grup d’elit sobre el conjunt social, els ideals de progrés ja no és que
hagin de posar-se en quarantena, és que han de manipular-se amb vestuari de
protecció radioactiva.
Per a contraposar-los, la
proposta de Wittgenstein, de reflexionar sobre la llengua (i per tant sobre la
raó) des d’uns criteris concrets, analitzant les funcions i tenint present els
casos, sembla una proposta molt recomanable; assenyada, fins i tot. Una vacuna
davant els perills de la generalització abstracta.
Per concloure, cal afegir un
nova matisació: de la mateixa manera que la crítica a un sentit ingenu de la
llengua no implicava la negació a la feina dels lingüistes (només faltaria), la
crítica a un conceptualisme jutjat excessiu, a un racionalisme deslligat dels
particularismes, tampoc implica que es recomani l’irracionalisme eixelebrat,
sinó en cada cas prendre consciència dels processos, dels límits, i de les
zones opaques en l’anàlisi d’allò existent.
3 comentarios:
encertat i repassat, darrerament dóno voltes a aquests temes i aquesta òptica em resulta molt interessant.
Com apuntes al paràgraf final, potser la via alliberadora i creadora serà una tercera via, un equilibri, un replantejar-se la raó des de la il·lògica de els associacions poètiques, la generalització des de la individualització, el llenguatge des de la música (que segurament és el seu origen). Reotrobar la innocencia de l'arrel del pensament i a la seva llum analitzar el seu devenir.
Bon dia, Eduard, coincidim en que cal buscar una via que integri la raó amb el sentiment, la sensibilitat i altres qualitats que ens farien més humans.
Tu ja ho sabies, Àngel: keep the faith! El northern soul com a eina metodològica.
Publicar un comentario