Com diu Fenollosa a Los carácteres de la escritura china como medio poético, assaig sobre la cal·ligrafia xinesa: «El hecho es que casi todas las palabras escritas del chino pertenecen a
esta categoría de palabras subyacentes, palabras que de ninguna manera son
abstractas (...) no se trata de algo que no es ni un sustantivo ni un verbo ni
un adjetivo, sino de algo que es todos a la vez y siempre. El uso puede
inclinar el significado un poco unas veces en una dirección, luego en otra, de
acuerdo con el punto de vista, pero en todos los casos el poeta es libre de
manipular ese significado concretamente y con exuberancia como lo hace la
naturaleza» (p. 36).
Una altra característica
significativa és la capacitat del pictograma per a transmetre la idea de
moviment, i amb ella la de vida. Això s’aconsegueix unint dos pictogrames en un
tercer, com per exemple en l’home aixecant-se i tombat poc després: aquest
pictograma significa la mort: de la vida a la mort, d’home aixecat a la dreta a
home tombat a l’esquerra. És curiosament la qualitat concreta del pictograma
com a fet natural, així com el moviment obtingut, allò que permet fer el salt
cap a la intuïció poètica, expressar l’invisible poètic, conceptual o
espiritual a partir del visible —o, en altres exemples, anar del bosc amb pluja
fins a la solitud, o bé la paraula descans convertida en un home recolzat en un
arbre, relacionant el fet natural amb els traços del pictograma, i aquest amb
el sentiment.
Cada pictograma està carregat amb cents de variants de significat
depenent dels altres elements que l’acompanyen. Això permet una llengua escrita
alhora més viva, poètica i sobretot molt més concreta, una capacitat per tornar
plàstic, visual, el seu contingut, per a tenir un cos físic gairebé
aprehensible a més de la idea continguda, tornant les abstraccions corpòries. Aporten
així un dinamisme, un energia, que evoca el caràcter sagrat d’aquests signes als
seus inicis.
Però no només els pictogrames
mantenen aquesta substancialització de la paraula que aporta un nou grau de
complexitat en la relació entre les paraules i les coses. La teoria del so dins
la cultura vedàntica de l’Índia parla de densificacions de sons fins a la
objectualització en cosa. Segons aquesta teoria el sons de l’alfabet sil·làbic
sànscrit estarien en l’origen de l’univers. Per al seu sistema, doncs, sí que existeix
vincle entre so, paraula i cosa, però no parteixen del concepte sinó d’una mena
d’energia en diversos graus de materialització, d’uns més subtils (ànima) fins
a d’altres més densos (la matèria física). Els vedantins creuen que els mantres
en sànscrit poden operar efectivament sobre la matèria degut a que comparteixen
substància, i no per correspondència entre abstracció, so i objecte, com fa el
nominalisme. Aquesta noció manté sempre un component sensible, encara que la
substància a la que es refereixen no pertanyi a la matèria física.
Degut a aquests exemples pot
ser molt útil ampliar la teoria del llenguatge no basant-la excessivament en
les llengües vernacles europees (àmbit cultural de procedència de la majoria
d’investigadors) i el seu ús d’abecedaris i alfabets. De cara a la present argumentació
no interessa tant si les teories del llenguatge derivades dels pictogrames o
del vedanta són certes o quimèriques sinó l’amplitud de mires proposada i a la
vegada pensar la qüestió en uns termes més vinculats a allò sensible, menys
conceptuals.
No hay comentarios:
Publicar un comentario